Els presidents de la Xina i Rússia parlen poc: prefereixen l’eloqüència dels seus fets. La Unió Europea s’expressa a través de la presidenta, Ursula von der Leyen, però la seva veu té menys influència que la dels dirigents d’alguns dels estats membre. El president dels Estats Units, Donald Trump, encarna un univers a part: parla, tuiteja i amenaça diàriament, però de manera tan mercurial que el valor de les seves paraula comença a ser relatiu. Els Estats Units no havien tingut mai un líder tan desconcertant. Es diria que entre l’autoritat que confereix la coherència o la paraula donada i la temptació de donar titulars contínuament, Trump s’estima més
la segona opció. Un estil de gestió que dinamita els principis dels Estats Units des del 1945 –i de les relacions internacionals– i fomenta el relativisme, cosa que reforça la volati-litat, a la qual la bona governança és
tan al·lèrgica. A Donald Trump no el sentirem mai dir que el bé no necessita soroll...
La intervenció del president dels Estats Units davant l’ Assemblea General de les Nacions Unides reforça l’estil mercurial que el caracteritza. Com també una capacitat única d’ofendre més del compte, aliats inclosos, en vista del seu al·legat contra les regles del joc internacional i les seves institucions, modelades precisament pels Estats Units després de la victòria en la Segona Guerra Mundial.
Entre la coherència i la temptació de donar titulars a tota hora, el president dels EUA opta per la segona opció
En 56 minuts de discurs i després a
les xarxes socials, Trump va mostrar un gir espectacular pel que fa a la guerra d’ Ucraïna. Ara el líder dels Estats Units afirma que Kíiv està en condicions de recuperar tot el territori ocupat per les tropes russes. Com si la situació sobre el terreny fos irrellevant, Trump va sintetitzar l’opinió en un “i per què no?”. És una llàstima que no ho hagués pensat abans o, si més no, aquell infaust 28 de febrer en què va arribar a acusar el seu convidat i president d’ Ucraïna, Volodímir Zelenski, de jugar amb el risc de la tercera guerra mundial, i tot per la seva oposició a firmar una pau deshonrosa amb Rússia. El missatge presidencial en una reunió tensa i sense precedents al despatx oval –tractant-se d’un aliat– va ser el contrari: Ucraïna havia d’acontentar el president de Rússia, Vladímir Putin.
Mesos després, Trump sembla haver descobert la naturalesa imperial de qui tractava com un amic i com d’ingenu que va ser pensant que la guerra podia acabar a còpia de marginar Zelenski (i Europa), com si es tractés d’un afer bilateral dels que es resolen en cinc minuts si s’hi impliquen els màxims mandataris. Si no hagués estat per la contrastada capacitat de resistència dels ucraïnesos, els retrets a Zelenski haurien pogut causar una desmoralització enorme. Els EUA feien pensar que Ucraïna no tenia cap altre futur que la rendició incondicional i l’entrega d’una part del seu territori, fins i tot zones avui sota el seu control...
Després de desmoralitzar els ucraïnesos i Zelenski, Trump els anima ara a recuperar el territori
Com ja va passar amb la imposició d’aranzels, els canvis d’opinió del president dels EUA desorienten la resta del món. Ha donat per liquidats les Nacions Unides i altres organisme multilaterals? Sentint les seves paraules, es podria inferir que sí, ho ha fet així. També
l’ Aliança Atlàntica, un altre invent dels Estats Units, pateix les directrius erràtiques. Tots els estats poden estar d’acord en la necessitat de millorar-ne les estructures i l’efectivitat, però per a això la comunitat internacional necessita saber si els EUA van per feina o s’estimen més la retòrica de les grans crítiques, sense més ambicions. El que no se li pot negar a Donald Trump és capacitat de comunicar, tal com va demostrar elevant dues anècdotes a la categoria de símbols de l’esgotament de les Nacions Unides (les avaries de les escales mecàniques per on pujava amb la primera
dama i del teleprompter , certament dues fallades que podrien denotar desídia,
un mal massa estès en el si d’una organització que sembla desgastada per l’edat).
Fa uns dies, en l’homenatge a l’assassinat Charlie Kirk, el president Trump i el que semblava cridat a un paper clau en el mandat presidencial, Elon Musk, es van arribar a saludar després d’un divorci bel·licós. Cortesia a part, l’ encaixada conclou, ara per ara, un episodi d’amor i desamor que deia molt poc a favor de la forma de Trump de governar. No és acceptable posar en mans d’un col·laborador la tasca gegantina de reorganitzar l’Administració i pocs dies després tirar-se els plats pel cap. Ni desanimar Ucraïna un dia i animar-la després a redoblar els objectius militars més inabastables.