L’actriu Elena Jordi va debutar en escena el 1909. Aviat va guanyar una popularitat envejada; es va revelar capaç d’actuar al costat de la gran Margarida Xirgu, però també aparellada amb el rei del vodevil Josep Santpere. Va triomfar amb dimensió espectacular al Paral·lel.
Tot això explica que, a diferència d’altres artistes, aviat ambicionés independitzar-se i establir-se en un espai acabat de sorgir: Via Laietana.
L’actriu només va aconseguir comprar la finca i aixecar l’edifici, però no el va poder inaugurar
Era el 1918 quan no va dubtar a comprar la finca del número 53 per mig milió de pessetes, quantitat més que respectable. Pretenia aixecar-hi un teatre propi per convertir-lo en el seu altar i, així, poder decidir què li venia de gust interpretar.
L’arquitecte Josep Bona va projectar l’edifici, amb una façana clàssica protagonitzada per tres arcs que recordaven els del Liceu o el Principal; malicio que era una semblança buscada i, fins i tot, anhelada.
El cinema al cap de poc de ser inaugurat
Faltava poc perquè estigués completament acabat quan l’obra va ser suspesa; la sospita que es reprendria tot seguit va resultar infundada. No en va quedar clar el motiu, tot i que el capital invertit en l’edifici, i també en la producció de la seva pel·lícula Thais, li havia provocat una situació financera insostenible. La seva figura gairebé va desaparèixer del firmament estel·lar, i quan va morir, el 1945, ja ningú no la recordava. La
impecable i exhaustiva biografia que li va dedicar el 2021
Josep Cunill Canals la va fer reaparèixer amb els seus llums, ben merescuts.
L’edifici va passar a mans de Vilaseca y Ledesma Cinematógrafos y Películas SA, que el va convertir en la seva seu empresarial poc després d’haver inaugurat la sala, el 1923. El pretès teatre Elena Jordi passava
a ser Pathé Palace.
Va ser promocionat des d’un bon principi com a “catedral de la cinematografia”, una altura que pretenia competir amb l’aparició del Coliseum, però
la veritat va ser que no ho va aconseguir. El més rellevant va ser l’estrena de l’ambiciós i avantguardista Napoleó d’ Abel Gance.
El 1940 va ser espanyolitzat com a Palacio del Cinema. Va passar sense pena ni glòria
fins que l’incendi devastador del 1962 va permetre tot seguit una reforma total, amb una pantalla gegant i l’oferta de les
projeccions cinematogràfiques més importants.
L’última etapa va discórrer
a l’empara de pel·lícules més
o menys eròtiques. Va tancar el 2001.