Hi ha vida més enllà del sofà
Potser vostès, com jo, quedin esgotats amb només imaginar que corren dues maratons diàries deu dies seguits... com fa Fernanda Maciel. Després potser es consolen pensant que és només una ostentació física per la qual cal felicitar-la, però sense més transcendència. La ultracorredora, en canvi, ens confia que és incapaç de passejar per la muntanya sense sentir “ganes d’esforç i velocitat”, i revela que, després de les seves ultramaratons, observa al seu cervell “neuroplasticitat; penso més clar i em connecto millor amb l’aquí i ara”. Al seu vídeo de la Transpirinenca –un monòleg de sorpreses, plors i alegries– queda clar que l’ha viscuda intensament. Molt més que els qui l’hem vista al mòbil... Des del sofà. I és que Maciel ens està recordant la intensitat vital perduda mentre agafem el comandament a distància.
Del cap Higuer al Cantàbric al de Creus en 12 dies...
...I 12 hores. Són 800 quilòmetres per la GR-11 a través de les muntanyes. Corria setanta quilòmetres de mitjana al dia sense equip de suport i duia a sobre tot el que necessitava... Cinc quilos de pes.
Només cinc quilos de motxilla?
Comprava menjar als refugis del GR si quan arribava encara estaven oberts. Així que vaig passar una setmana menjant entrepans.
Aquest també és un rècord gens petit.
I ho vaig filmar tot jo sola amb la càmera Go-Pro per a un documental, TALA/The North Face ...
...En què plora sovint.
Soc dona: no temo les meves emocions.
Algun altre avantatge de ser dona?
Les dones sabem cuidar-nos millor; sobretot els peus i la pell. I en les proves llargues de resistència necessites parar atenció al detall –en això també som millors– i autodisciplina en l’alimentació.
I avantatge femení per la part física?
Les noies acumulem més greix que els homes i això suposa una gran reserva d’energia en una prova com aquesta... Pensi que jo corria en un dia el que atletes ben preparats corren en dos o tres.
La pitjor etapa de la seva travessia?
La cinquena: la que surt de Panticosa vorejant el pic de l’Infern.
Vaig pujar el s Enfers, un tres mil, fa anys i encara em fan mal els ronyons.
I va descansar després. Però jo no podia...
Quines altres travessies ha culminat?
Vaig guanyar l’Everest Trail Race al Nepal el 2013; soc plusmarquista mundial FKT del massís Vinson a l’ Antàrtida el 2022 i a l’ Aconcagua el 2016 i ara també la dona més ràpida en la travessia del Pirineu en autosuficiència per la GR-11.
No la tempta l’ slow mountain ?
A la platja m’encanta estirar-me, però quan soc a la muntanya sento com una explosió, un foc intern en mi i he d’expressar esforç i velocitat.
No es perd la contemplació?
Tot arribarà. Corrent tinc ara més a prop el patiment i la capacitat d’explorar els meus límits com a dona i persona.
I el camí de Sant Jaume, quan?
El vaig fer –790 quilòmetres pel costat francès– en 10 dies corrent-ne gairebé 80 al dia.
Té vostè bona edat maratoniana?
Quaranta-cinc. La maduresa mental compensa la potència que vas perdent.
Ha heretat algun avantatge genètic per ser ultracorredora de muntanya?
Soc brasilera. Vaig néixer a Belo Horizonte i vaig conèixer el meu exmarit català en un ride, una cursa d’aventura de 500 km corrent, en bici i en caiac
La veritat és que estic esgotat...
Vaja! Inspiri profund pel nas i exhali lent per la boca. Vaig treballar en una ONG mediambiental a Madrid i després vaig venir al Pirineu amb ell i entrenàvem.
Sempre ha corregut?
Als 8 anys ja competia. Sobretot m’agradava córrer a la muntanya i, ja de gran, en ultramaratons de muntanya: el Pirineu m’ha ensenyat moltíssim.
Però viu a Chamonix, als Alps.
Sense deixar d’entrenar. Però allà passen tres helicòpters per minut. El Pirineu és molt més solitari i salvatge.
Ho va planificar fins a l’últim detall?
Això és impossible. Primer vaig seguir un pla A, que em vaig veure incapaç de seguir al segon dia, perquè patia rampes als braços i cames, coll i diafragma...
Algun suplement? Pastilletes?
A més dels entrepans, tenia sobres de proteïnes que es van acabar de seguida.
Dormia sempre en refugi?
O sobre la manta tèrmica a terra que portava més la jaqueta Gore Tex, anorac i uns pantalons llargs d’urgència.
Vostè va viure l’onada de calor corrent!
Sí: vaig sortir l’1 de juliol i vaig arribar el 13.
Què va ser el pitjor després dels Enfers?
Tenia moltes al·lucinacions per l’adrenalina al cos i l’estrès d’anar sempre sola només amb el mòbil amb poca o cap cobertura.
S’ha perdut molt?
A la nit amb les al·lucinacions. Vaig veure un poble quan eren els ulls d’un ramat d’ovelles i la nit següent em vaig llançar a un riu creient que era el camí.
Començava a córrer de matinada?
A les dues cada dia. I pel fet de ser dona no m’agradava gaire que em veiessin tan sola. El pitjor estrès era estar sola, de vegades perduda i sense parlar. I alguna nit vaig passar por.
Ha conquerit un espai per a les dones?
Espero que sí. Les noies tenim inculcat en el subsconscient que algú ens ha de protegir i la veritat és que no ho necessitem. Encara hem de descobrir que som molt capaces d’anar soles a tot arreu.
