Airbus i la política industrial europea
Airbus ha estat, i és, un exponent important de la política industrial europea. El podem considerar un èxit: és líder amb el model A320 en els avions comercials d’un passadís, a punt de sobrepassar el més venut de Boeing, el model 737. Els accidents fatals de dos Boeing 737 Max 8 el 2018, l’avió que va perdre el panell d’una porta en ple vol el gener de 2024 i els problemes de qualitat que arrossega l’aerolínia, han fet que els reguladors dels EUA prenguessin el control de la companyia i imposessin un límit mensual de producció del model. Boeing va passar de ser una empresa on primava l’enginyeria a una on predominava la reducció de costos amb una visió financera de curt termini.
Airbus també ha comès errors i ha passat dificultats. El projecte de fabricar un gran avió comercial, el superjumbo A380 de dos pisos i quatre motors, va significar una proesa d’enginyeria i va resultar ser un magnífic avió, però un fracàs comercial. El darrer A380 es va entregar l’any 2021 després que el 2019 ja s’hagués decidit no fabricar-ne cap més. Boeing també havia considerat produir un superjumbo, però ho va desestimar ja que hauria canibalitzat la demanda d’altres grans avions de la companyia.
Els problemes d’Airbus també estan relacionats amb una estructura de propietat repartida entre els socis fundadors del consorci, Alemanya, França, el Regne Unit i Espanya, i per tensions en el repartiment de les unitats de producció entre els països. La reestructuració de l’any 2007, segons van declarar Jacques Chirac i Angela Merkel, havia de respectar un “equilibri absolut” en ocupació i tecnologia entre els quatre socis segons les participacions en el consorci. Naturalment, això no vol dir que aquesta distribució fos eficient des d’un punt de vista productiu.
Actualment Airbus té una participació dels governs de França i Alemanya de prop del 11% de cada un i una participació del 4% d’Espanya. El Regne Unit es va despenjar quan BAE Systems va vendre la seva participació el 2006, encara que una empresa subsidiària hi segueix contribuint amb peces per als avions, com les ales.
En l’àmbit aeroespacial la UE s’enfronta una altra vegada a una manca de direcció unificada
L’aviació comercial domina els ingressos d’Airbus, encara que la defensa i l’espai en representen un 20%. Defensa és un sector en alça per l’amenaça russa i els requeriments més alts de despesa per part de l’OTAN. Aquí topem un altre cop amb les tensions entre països per al desenvolupament del nou avió de combat FCAS (Future Combat Air System). Airbus és el principal soci en el projecte FCAS, llançat inicialment el 2017 per França i Alemanya. La francesa Dassault té el principal paper en la part de combat i vol tenir el control perquè ara les seves propostes podrien ser rebutjades pels vots dels socis d’Alemanya i Espanya.
El duopoli Boeing-Airbus ha estat un exemple de competència estratègica entre els EUA i Europa amb acusacions mútues de subsidis per afavorir una empresa o l’altra. La política industrial i el proteccionisme, per convicció o per necessitat, tornen a estar de moda. La fabricació d’avions requereix llargs períodes de disseny i producció, i el compromís de dur a terme els plans i tenir el finançament necessari són crucials per tenir credibilitat en el mercat. La competència amb Boeing, i els emergents competidors xinesos, per desenvolupar els avions del futur, molt més eficients en el consum de combustible i pol·luint molt menys, serà ferotge.
Un objectiu de la UE és l’autonomia estratègica i la indústria aeroespacial és clarament estratègica. La UE s’enfronta una altra vegada a una manca de direcció unificada, les tensions entre França i Alemanya en són una mostra, i la posició del Regne Unit basculant cap a l’amic americà i la “relació especial” que mantenen.
No és casualitat que els EUA afirmessin després de l’acord comercial amb Londres que aquest compraria a Boeing avions per valor de 10.000 milions de dòlars. IAG (la matriu de British Airways, Iberia i Vueling) va anunciar la compra de 30 avions 787 a Boeing. L’ú d’agost La Vanguardia donava la noticia que Vueling deixaria de volar amb Airbus i canviaria tota la flota a Boeing amb els models 737 Max. Fins aquí arriba la política industrial europea.