Ho sento, però aquest article no té res a veure amb la magnífica pel·lícula de Howard Hawks on Bogart és més Bogart que mai i s’estrena una joveníssima Bacall de la qual (davant la càmera i en la vida real) ell s’enamora, però també una mica tots nosaltres. “No has de dir res, no has de fer res. Potser només xiular”. Què voleu que us digui? Potser soc antiga, però doneu-me mitja Bacall per mil Kardashians.
Parlo d’un altre “ Tenir i no tenir: Com superar la bretxa d’oportunitats”, que és el nou informe publicat per l’OCDE aquesta setmana. Explica que una quarta part de la desigualtat d’ingressos es deu a factors que no depenen de la persona, sinó de circumstàncies imposades o heretades com el gènere, el lloc de naixement o l’origen socioeconòmic. Espanya pertany al grup de països a la cua ( lloc 23 de 30), on la influència del bressol és especialment rellevant, per sobre del 35%. En desigualtat d’oportunitats només ens guanyen el Brasil, Sud-àfrica, Turquia i els Estats Units. També Portugal i Romania dins de la UE.
L’informe assenyala que al nostre país hem anat empitjorant els últims anys: les circumstàncies heretades han anat desequilibrant la balança i guanyant pes. Per explicar la desigualtat, l’origen socioeconòmic dels pares és el factor principal, però el desequilibri territorial també és una variable rellevant. L’OCDE mateix subratlla que les diferències territorials d’ ocupació a Espanya poden superar els deu punts percentuals entre les comunitats amb menys i més PIB per càpita.
Una altra conclusió important és que la desigualtat d’oportunitats s’ha incrementat per a les generacions més joves. A la majoria de països, els que van néixer després dels anys setanta afronten nivells més alts de desigualtat que les generacions anteriors quan es comparen a la mateixa edat. Espanya no s’escapa tampoc d’aquesta tendència.
Alarma: el trencament de la promesa de progrés té conseqüències de tota mena.
Justament, de la guerra entre boomers i millennials , d’aquesta ruptura del pacte intergeneracional, es parla molt aquests dies (a la premsa, no al Parlament, no sigui cas que desvariem!). Kiko Llaneras, com sempre, aporta bones dades. El 2004, els majors de 65 anys tenien una renda mitjana un 20% menor que la població general; avui la tenen un 5% superior.
La desigualtat d’oportunitats s’ha incrementat per a les generacions més joves
El 2004, les persones amb edat de jubilar-se eren el grup amb més risc de pobresa: un 30%. El 2024, aquesta xifra s’ha reduït a la meitat (16,8%) i la pobresa castiga més els joves (21%) i els nens (29%). El 2005, els de 45-64 anys tenien els patrimonis més alts. I el 2024 els tenen també. Mentrestant, les llars joves s’han empobrit. Afegim a aquestes dades el problema del creixement i el còctel es torna explosiu. Entre el 1985 i el 2005, el PIB per càpita espanyol va pujar un 70%, però des del 2005 amb prou feines ho va fer un 11%.
Convindria que féssim alguna cosa en aquesta qüestió, i per bé que qualsevol redistribució és delicada –i més quan el pastís no creix–, la inversió en primera infantesa i la millora del disseny de prestacions (recomanades totes dues a l’informe OCDE) apuntarien com a polítiques públiques necessàries de reequilibri de la despesa social. Espanya gasta un 5% més que la mitjana de la UE en pensions, però menys que la mitjana en habitatge, la lluita contra l’exclusió social i, sobretot, en famílies i nens.
Lee tambiénL’oblit que serem
Però, més enllà de reequilibrar les prestacions, el problema estructural és l’habitatge i la impossibilitat d’accedir-hi (tres anys de salari el 1987 versus 14 anys el 2023). S’està trencant i s’està concentrant la societat de propietaris i augmenta la bretxa de la riquesa, que cada vegada depèn més de la rendibilitat d’actius i menys del treball i la producció. Heretar és millor que estudiar. El problema de l’habitatge també és en l’origen de molts dels problemes polítics que veiem, encara que l’article d’avui no doni per a això.
Fa més de deu mesos que tant el Govern espanyol com l’oposició (i Govern a la majoria de comunitats) van presentar plans per a l’habitatge. Hi havia prou coincidència per fer un pacte que durés més enllà de la legislatura. Hi havia i hi ha la necessitat social d’insistir una vegada i una altra sobre el tema. Heu sentit res o soc jo que estic despistada?