Manllevo el títol del llibre d’Héctor Abad Faciolince (El olvido que seremos) perquè em sembla que recull bé l’estat d’ànim en què em trobo a la tornada de l’estiu. Potser també perquè és més poètic que el que de debò li volia posar a aquest article, “La roda del hàmster”, com a resum del que ens passa: un país que, com el hàmster a la gàbia, corre molt, però no avança gens.
No sé si recordeu Cristal, la primera telenovel·la veneçolana emesa a Espanya el 1989 a RTVE durant 246 episodis. La trama es va apoderar de la conversa pública, i això que no existien els mems ni els grups de WhatsApp. Més espanyols dels que ho admetran sabrien encara avui taral·lejar la cançó Mi vida eres tú, que obria cada episodi. Admeto que vaig ser una de les enganxades, davant l’estupor dels meus amics i de la meva mare, que no s’ho podia creure i que de fet em feia tancar la tele cada vegada que em veia que la mirava. Però la veritat és que m’era una mica igual perquè una de les moltes virtuts d’aquesta mena de telenovel·les és que pots saltar-te 20 capítols i seguir la trama com si res.
Doncs creieu-me, escoltant la ràdio del taxi que em portava de l’aeroport a casa arribada de vacances vaig recordar Cristal i vaig traçar un lamentable paral·lelisme: la trama de la política espanyola també és absolutament predictible. És facilíssim endevinar què diran els uns i els altres, tant se val el que ens passi.
Els focs, per exemple. Tema de l’estiu. Fa gairebé tres anys vaig escriure un article en aquest mateix espai titulat “Ecologisme d’asfalt”. Hi advertia del perill dels incendis, de com de mal enfocades teníem les polítiques públiques al respecte i de les solucions proposades pels que de veritat saben del tema. Cal entendre que no es tracta d’onades de calor ni emergències climàtiques, perquè això ja és i serà la norma. També cal saber que tenim uns magnífics equips contra incendis (entesos, millors a Catalunya que a Castella i Lleó, però en general molt bons i professionals) i que el problema és allò que en dic la paradoxa de l’extinció: Som altament eficients apagant incendis i tenim menys focs que abans, però els que no aconseguim apagar són molt pitjors. A més, aquests incendis estan molt a prop dels 10.000 kW/m, que seria el límit d’extinció, perquè amb una emissió de calor així la capacitat de supervivència és d’un minut.
Fa anys que els experts avisen que el problema dels focs no és l’extinció, sinó la gestió del bosc
Com fa molts anys que prediquen experts com Marc Castellnou, el que necessitem és un gir de 180 graus per entendre que el problema no és l’extinció sinó la gestió, l’estructura del paisatge, ja que els nostres boscos acumulen massa combustible forestal que genera megaincendis sense retorn. Aquesta és, a més, una política més barata que els 20.000 euros que es compta que ens costa cada hectàrea cremada. Per no parlar de les emissions de CO2que podríem evitar.
La pregunta que m’assalta, si això està escrit fa tres anys, si fa anys i panys que tots els nostres magnífics professionals ho adverteixen, és per què no ho fem. Per què? Algú ho entén? Perquè jo m’esgargamello i no ho comprenc. No és un tema amb arestes ideològiques, no és un tema car (és més, estalviem en recursos econòmics i en emissions), i és un tema que crec que hi pot donar suport una àmplia majoria dels ciutadans.
Lee tambiénMercè, Jesús i Isabel
Us podria dir el mateix de la pandèmia. La vam patir, sí, però no en vam aprendre. I si n’hi ha una altra, continuarem sense llei de pandèmies, sense modificar l’estat d’excepció ni el d’alarma, sense invertir més en els nostres sanitaris i amb la mateixa estructura insuficient del Ministeri de Sanitat. Per què? També se m’escapa.
Les lliçons profundes de la dana (damnificats i responsabilitats polítiques a banda) o de l’apagada serien exemples similars. Fenòmens que no depenen de nosaltres, amb conseqüències altament doloroses per al país i els ciutadans, que se salden amb molt soroll polític i molta culpa atribuïda, però sense cap modificació en les polítiques públiques que ajudi a mitigar el mal quan els fenòmens es repeteixin. És la roda del hàmster, sembla que correm, fins i tot ens accelerem, però al final som al mateix lloc.
Diuen que un dels principals problemes d’ Espanya és la polarització. I tenen raó. Però el que a mi em desespera més és la paralització. Encara que potser és que estic en estrès postvacacional... Tant de bo sigui això.