No vull un amant. Em vull tornar a enamorar. És més complicat. Ho és tot. Fa 25 anys que estic amb el Víctor. Però ja no hi ha... ‘allò’”.
...
A ‘Mi amiga Eva’: “Em vull tornar a enamorar; amb el Víctor ja no hi ha ‘allò’”
Vas al cinema un diumenge. Fa hores que el dia flirteja amb la tardor. Fins que, per fi, la pluja. Calamarsa. Hi arrossegues una de les teves filles perquè et fa vergonyeta reconèixer que no només a les de la generació Z els agraden les comèdies romàntiques barates. De tant en tant, una mica d’almívar cau bé. La sala està pleníssima (que et bombin, Netflix), i penso que la culpa és de Toni Vall. El crític poc conformista de RAC1 s’apunta amb l’eufòria que ho va fer Carlos Boyero la vigília a la pel·lícula Mi amiga Eva , i em deixa amb la mel als llavis. Sostenen tots dos que aquí Cesc Gay ho broda perquè toca la fibra sensible sense que l’espectador tingui un coma diabètic.
El mèrit, coincideixen, és construir un personatge protagonista veraç. És l’Eva, interpretada amb molt de ganxo per Nora Navas. Una dona còmodament casada i amb dos fills a qui la crisi de la mitjana edat li passa per sobre com un buldòzer.
Per mitjana edat volem dir: els 50 anys.
I sí que Gay aconsegueix aquesta versemblança, ja que el que viu l’Eva, el que sent, pensa, experimenta, acaba sent reconeixible en altres dones de l’entorn de les espectadores, o en elles mateixes.
Com s’explica un sentiment. Com es retrata el desig, el dubte, la fatiga amorosa, el tsunami hormonal. Com expliques a algú què és el desgast emocional. Com es posa en imatges l’atracció silenciosa per un home que no és el teu marit, que tant t’adora.
Totes aquestes preguntes les planteja Toni Vall i queden resoltes en aquesta comèdia, que en cap cas, i malgrat la gravetat d’algunes situacions, s’enreda en els tòpics ximplets de la mitja taronja o d’aquell romanticisme embafador i cursi. En canvi, aborda qüestions existencials pròpies de l’edat, d’un canvi d’etapa. Amb què et quedes i què deixes anar. Fas 50 anys, molt bé, i llavors et cau a plom com aquesta calamarsa de tardor la pregunta del milió: què vull fer amb el que em queda de vida?
Hi ha un fons abismal i al mateix temps excitant en aquesta reflexió, pel que té de bogeria... O de seny.
Ain’t no cure for love . Sona de fons Leonard Cohen. Oh, meravella.
(No faré espòiler. És aquí quan els demano, lectors, que tornin al primer paràgraf d’aquest article, on es reprodueix la literalitat d’un diàleg de l’ Eva amb el seu grup d’amigues, estupefactes.)
Decisió. Aquesta és la gran paraula en la maduresa d’una dona –el guió gira al voltant d’ella, no d’ells–. Però n’hi ha d’altres, com desig. I libido. I sexe, i papallones a l’estómac, i fer la figuereta per algú. “Allò”. Res que la fenetilamina, ni injectada en vena, pugui reemplaçar.
