Vaig sovint a casa de la meva filla, que es va independitzar ara fa un any, i quan me’n vull adonar, resulta que estem parlant i li he obert la nevera i estic mirant-hi dins. No ho faig des d’un lloc inquisitiu i ni tan sols crec que li sembli estrany. Almenys, no s’ha queixat mai. I no se m’acudiria jutjar-li una elecció o exigir-li una mancança. És un gest fet des d’una curiositat d’inèrcia. Des d’una intimitat de base. Des de la confiança preestablerta. Si hi penso, m’adono que feia el mateix a casa els meus pares quan era un nen, un adolescent o un adult de visita. La intimitat i les neveres. La infància i l’embotit.
Això m’ho deia un senyor, enmig d’un sopar que encara semblava d’estiu, i jo me’l mirava, i evidentment no puc saber com me’l mirava, perquè jo era els ulls que miraven, sense perspectiva externa, però m’ho puc imaginar. El guaitava, n’estic segura, amb la mirada brillant, com si la idea d’obrir una nevera fos nova per a mi, gesticulant amb les mans i aixecant els braços perquè, li deia, no ho havia intel·lectualitzat fins a aquell instant, però jo també xafardejo la nevera dels meus pares cada vegada que vaig a casa seva. Pràcticament no agafo mai res. La major part de les vegades ni tan sols tinc gana. Només miro. Repasso els prestatges. Automàticament, sense pensar, com quan encara vivia en aquella casa. I barrino, han collit figues. O, tenen pernil salat. O, alça Manela, han comprat mortadel·la italiana, que forts que van!
Lee tambiénMecanografia
L’amiga que seia al meu costat es va posar a riure. Va agafar aire per demanar torn de paraula. Revelació col·lectiva. Ella tafaneja la nevera de la seva germana bessona i viceversa, i als marits d’ambdues els ha costat anys acostumar-s’hi. Si és que s’hi han acostumat. Per què quan ens ve a veure la teva germana ens obre la nevera abans de dir-nos ni hola? Perquè és la meva germana!
Un altre comensal es va exclamar. Epifania. Jo també ho faig, deia. A casa de ma mare. I si ho analitzo profundament, merda, crec que estic buscant l’embotit. I no menjo embotit, soc vegetarià.
Finalment, i una mica per frenar la catarsi general, un últim comensal va dir que ell no obria cap nevera que no fos estrictament la seva. I jo no vaig saber si sentir pena o respecte per la seva emancipació total.