Al teclat del meu ordinador hi ha cinc tecles desgastades i il·legibles; la A, la S, la D, la E i la C. Totes a la banda esquerra. Enmig del plàstic negre, la corrosió obre una taca blanca amb el centre totalment transparent, que mostra l’estructura interna de la tecla. La A, la S i la E són les més perjudicades, la D i la C les segueixen. Al tacte també es nota el desastre. Les capes de desgast de les tecles mencionades les fan lleugerament rugoses, i mentre no les premen, les puntes dels dits s’hi refreguen per sentir-se com a casa. La resta de lletres és com si no juguessin al mateix joc. Totes mudades i immaculades.
Vaig aprendre mecanografia els migdies a l’escola. Suposadament, també vaig aprendre a cosir i a jugar a escacs, però no me’n recordo. La imatge que conservo de la classe de mecanografia, en el meu record transfigurat pels anys, és la d’una sala quadrada amb una sola finestra alta, de parets verdes tirant a grises, amb tot de pupitres individuals i màquines d’escriure de les antigues, que ja en aquell moment semblaven una relíquia. Ni n’havíem fet servir abans, ni tornaríem a utilitzar-ne mai més. La mecanògrafa que ens n’ensenyava era una senyora afable que ens plantejava els exercicis com un joc. Copiàvem llistes de paraules, de petites frases i de combinacions de lletres, i la gràcia era anar molt de pressa, no mirar el teclat, i fer tan pocs errors com fos possible.
La gràcia era anar molt de pressa, no mirar el teclat, i fer tan pocs errors com fos possible
De les meves dues mans, només va aprendre mecanografia l’esquerra. La dreta és més fresca, i encara avui en dia prem pràcticament totes les tecles amb el dit del mig. L’esquerra els fa servir tots, aplicada com ella sola, incloent-hi el petit.
Lee tambiénTeoria dels dies
Quan em miro el teclat, sovint em pregunto si l’erosió parla de la llengua catalana i les lletres més habituals en les nostres paraules o de la diferència de caràcter i tarannà de les meves dues mans. I més concretament, del nervi i ímpetu de la meva mà esquerra, que va aprendre a teclejar amb una màquina de l’any de la Maria Castanya, damunt les tecles de la qual havies de descarregar tot el múscul dels teus bracets infantils dins la bata de ratlles verdes, perquè les lletres es marquessin al paper. Clarament, i en conseqüència, aquesta mà dòcil i sinistra ha desenvolupat una força descomunal, uns dits de ferro que desfan tecles.