Feia llàstima veure molts dirigents passar per l’Assemblea General de les Nacions Unides com a ànima en pena. Engolits per les insolències de Donald Trump i el seu club d’autòcrates, la cimera mundial va ser una reiteració de bons desitjos, des de la pau a Ucraïna fins a les denúncies a la matança d’Israel a Gaza. I una vegada més es va constatar la impotència de l’ONU per imposar normes en un món que des de fa temps gira en òrbites molt llunyanes a les establertes després de la Segona Guerra Mundial. Especialment punyent va ser constatar el paper d’Europa.
Els bons temps del continent paradigma de la democràcia, les llibertats i els drets socials s’han escolat per la claveguera de l’autocràcia, el brutalisme i la violència. Una vegada descomptat l’amic americà, la solitud europea davant el nou ordre global és un clamor. La força nuclear de França i la Gran Bretanya i la minvant potència econòmica d’ Alemanya és del poc que queda d’una Europa condemnada al racó de la geoestratègia global. La humiliant cessió aranzelària a Trump se suposava que restabliria l’estabilitat i les relacions amb els Estats Units. La realitat ha demostrat que els pinxos es diverteixen jugant amb els vassalls i no perd ocasió per mostrar el seu profund menyspreu per tot allò que faci olor d’europeu.
Lee tambiénAfD, el monstre creix
Des d’ Orient, Vladímir Putin, beneït per la Xina, suma provocacions mentre els seus caces volen per l’espai aeri de l’OTAN, amb la impunitat del que se sent intocable a les amenaces d’aquells que tenen pànic a un enfrontament bèl·lic. En el seu pitjor moment potser des del 1945, Europa s’enfronta en solitari a un escenari al qual no ha sabut adaptar-se, perquè les regles que durant vuit dècades han regit el planeta han canviat i ningú no els ha demanat l’opinió. Ni l’apaivagament de la guerra freda ni els valors consagrats pels pares fundadors de l’Europa unida no serveixen per transitar per un territori on s’imposa la força a la raó i l’acció a la paraula.
Amb una resposta militar descoordinada, més dividits que mai políticament i amb la credibilitat de les institucions europees com un drap brut, és massa tard per rectificar. Europa només pot aspirar al rol de comparsa vigilant, aquell que espera que vinguin temps millors. Però el món no s’atura i mentre a Brussel·les gasten tones de saliva en debats bizantins, d’altres decideixen per nosaltres. Pobra Europa, tan lluny dels Estats Units i tan a prop de Rússia.