“La debilitat d’Europa és una invitació a l’agressió”

Assagista i polític, Raphaël Glucksmann ( Boulogne-Billancourt, 1979) s’ha erigit en un dels principals referents de l’esquerra francesa. Eurodiputat des del 2019, aspira a liderar des del partit Plaça Pública –coalitzat fins ara amb els socialistes– el ressorgiment a França d’un espai socialdemòcrata, ecologista i europeista. Dijous va visitar Barcelona per donar suport a la candidatura del seu partit en l’elecció parcial per cobrir l’escó vacant a la 5a circumscripció de francesos a l’estranger, que engloba Espanya, Portugal, Andorra i Mònaco.

Risc de guerra

Crec que fins que els russos no hagin arrasat Varsòvia no veurem l’amenaça”

L’ordre internacional que coneixíem se n’ha anat en orris. Davant això, Europa sembla inerme.

Som en un moment decisiu per a Europa. Caurem en el no-res, en l’abisme? O ens decidirem per fi a existir? És un moment hamletià, de ser o no ser. Fins ara, no hem estat a l’altura. Tenim una guerra al continent europeu que ens afecta directament. I avui, després de tres anys i mig, continuem important gas rus i finançant la maquinària bèl·lica que ens amenaça. La nostra debilitat anima l’agressor.

Que multiplica les provocacions a les fronteres de la UE...

I això anirà a més. Perquè per als depredadors que dominen avui el món, i el primer i més perillós per a nosaltres és Vladímir Putin, la nostra debilitat és una invitació a l’agressió. Cal plantejar una pregunta senzilla. Què volem per al nostre continent? Volem existir? Si volem existir, hem de passar a una Europa més federal. Hem d’assumir la nostra pròpia defensa, la nostra autonomia estratègica. I això és una cosa que encara no hem decidit. És com si estiguéssim desperts, però sense aconseguir aixecar-nos del llit.

Avançar per aquest camí xoca amb fortes divisions internes.

El que es necessita és una unió de voluntats. Cal recuperar la fe en la construcció europea, i això no és fàcil. Sabem que no ho aconseguirem amb 27. El problema és que alguns països són dirigits per partidaris de Trump i Putin mentre d’altres de molt importants per a la construcció europea estan en una profunda crisi interna. Em fa la impressió que els europeus tenen dificultats per comprendre que el que passa ara definirà el nostre futur durant dècades. Res no ens garanteix que tindrem pau a Europa d’aquí dos anys, que no hi haurà una guerra oberta amb Rússia.

Europa sí que va ser capaç d’actuar unida davant la pandèmia.

Va ser un moment extremament important. Contra la covid vam fer el contrari del que vam fer en la crisi grega, quan els egoismes nacionals van impedir que la solidaritat europea funcionés. Per què el que vam ser capaços de fer contra una pandèmia no som capaços de fer-ho davant la guerra? Perquè ens afectava personalment. Avui dia som incapaços de projectar-nos fora de nosaltres mateixos. I això és un problema enorme, perquè quan la guerra arribi al nostre territori, serà massa tard. Em fa la impressió que, fins que els bombarders russos no hagin arrasat Varsòvia, no comprendrem que hi ha una amenaça existencial. El que vam fer contra la pandèmia hem de ser capaços de fer-ho davant el risc de guerra, la catàstrofe climàtica i el nostre retard tecnològic. Si no, Europa es convertirà en un conjunt de ciutats museu per a tycoons americans, dignataris del Partit Comunista xinès, emirs qatarians i oligarques russos.

N’hi ha que s’oposen a aquesta idea d’Europa. A tot arreu hi ha un auge dels partits nacionalistes d’extrema dreta.

Som en una crisi de civilització, una crisi de la democràcia liberal occidental. Cap no és immune. Per què? En primer lloc, perquè ja no sabem qui som, quin és el nostre paper en la història. Som en una mena de vertigen identitari. En segon lloc, les demo­cràcies occidentals han viscut 80 anys de progrés i estabilitat gràcies a la promesa que es va fer a la classe mitjana de millorar les seves condicions de vida, la seva existència, mitjançant el treball. I aquesta promesa ja no es compleix. El resultat d’això és l’auge del populisme. Però limitar-se a pujar a una barricada i dir “ No passaran, feixistes!” no és suficient. Cal respondre a aquesta promesa incomplerta. Cal entendre per què la classe mitjana, que viu una crisi d’identitat i una crisi social, es gira contra les democràcies liberals, contra el pensament progressista. Davant la crisi identitària, ens hem de reapropiar de la idea que es pot parlar de la identitat d’un poble, de què significa formar una nació. I en això l’esquerra ha fallat.

Una crisi identitària exacerbada per la immigració?

Si som incapaços de dir qui som, qualsevol presència estrangera serà percebuda com a hostil. La crisi migratòria és, abans que res, una crisi de definició del que som, d’inseguretat cultural o identitària. Hem de ser capaços d’ explicar-ho. Qui som? Què significa ser espanyol, català, francès? Què significa ser europeu? Si ens acontentem a dir simplement “feixista, feixista!”, quan algú respon a aquesta angoixa, serem escombrats pels pobles.

L’extrema dreta té especial predicament entre els més joves. Per què?

Sobretot entre els nois, sí, que se senten desestabilitzats alhora en la seva identitat nacional i de gènere. Les noies, en canvi, són més d’esquerres.

És una fractura preocupant. A què l’atribueix?

Els joves d’avui dia se senten amenaçats tant pel declivi d’Europa al món com pel declivi del seu país, pel seu propi declivi social i també per un declivi de gènere. Em refereixo a l’auge del feminisme, que és, sens dubte, una de les principals transformacions positives de les nostres societats i, en particular, de la societat espanyola, perquè és a Espanya on hi ha hagut el canvi més espectacular en aquest sentit. Són grans canvis. Però aquests canvis han debilitat milions de joves que no troben el seu lloc i que tenen la impressió d’estar estigmatitzats o exclosos del discurs sobre el que som junts. Davant això, hi ha la idea que ara és l’extrema dreta qui encarnarà el gran canvi, qui té l’impuls revolucionari, mentre que l’esquerra apareix com la defensora de les elits i de l’statu quo. I això és un repte enorme a què ens enfrontem. Hem de demostrar que la democràcia continua sent transformadora. Està en joc la mateixa existència de les nostres democràcies, de l’esperit democràtic. I si no aconseguim refundar-lo, no resistirem a l’extrema dreta als nostres països ni a Putin a les nostres fronteres. És una cursa contra re­llotge.

França està immersa en una profunda crisi política. El sistema de la V República ha mort?

Aquesta verticalitat del poder s’ha acabat. El president Emmanuel Macron ha portat la concentració del poder a la màxima expressió i això ja no funcionarà. Per això cal canviar el sistema electoral, passar a un de proporcional, i descentralitzar el poder, fer que la democràcia francesa respiri. No podem continuar amb una situació en què cada cinc anys elegim un rei totpoderós i tot el país es torna dependent dels seus capricis. Ja hem vist el que ha passat amb Macron. Quan elegim Narcís i Narcís decideix trencar la joguina que té a les mans com un nen, tot França entra en crisi. Això ja no és possible. Ens hem de convertir en una democràcia adulta. Això suposa un canvi institucional, però també una revolució mental. Cal deixar de buscar constantment la tornada del rei.