Anglaterra ha viscut al llarg de la història nombroses convulsions i moments cataclísmics (la invasió normanda, la Reforma, la industrialització, els seixanta, el Brexit...), però de revolucions en sentit estricte només n’ha viscudes dues, i al segle XVII: la guerra civil, que va enderrocar la monarquia i va establir breument una república sota Oliver Cromwell, i la revolució gloriosa, que va afirmar la supremacia del Parlament dins d’una monarquia constitucional.
L’actual “revolució de les banderes” és un moviment inspirat per la ultradreta i liderat pels nombrosos regidors que Reforma UK (el partit de Nigel Farage) va conquerir a les últimes eleccions municipals, i consisteix a decorar els carrers dels pobles i les ciutats, les carreteres i els passos de vianants amb creus de Sant Jordi i Union Jacks, penjar-les en ponts, fanals, balcons i pals de la línia elèctrica. No és pas un gest patriòtic espontani (com quan la selecció juga la fase final d’un Mundial de futbol o una Eurocopa), sinó que porta un missatge contra els immigrants i els estrangers, a l’estil de MAGA, que diu que “ Anglaterra, per als anglesos”.
Fins fa poc els anglesos s’havien sentit segurs de la seva identitat sense necessitat de mostrar la bandera
Amb l’excepció del patriotisme esportiu, i al contrari que molts països, la Gran Bretanya no havia estat mai de mostrar la bandera, excepte en calçotets, paraigües, fundes de coixins o bosses de comprar, com a element decoratiu. Té altres símbols com la monarquia que fan el mateix paper, i la possessió d’un imperi (gairebé completament desaparegut) li ha donat històricament una seguretat en si mateixa que feia innecessària la reafirmació de la identitat.
Però això ara ha canviat, i molts blancs de classe treballadora amb un nivell de vida que s’ha deteriorat –els mateixos en general que van votar el Brexit– veuen la seva identitat, la seva cultura i la seva manera de viure amenaçades per la immigració, com si l’ Anglaterra que han conegut anés desapareixent. I lluiten contra això amb la revolució de les banderes, i diuen que estan disposats a votar la ultradreta (l’últim sondeig indica que, si avui hi hagués eleccions, Farage guanyaria amb majoria absoluta; la bona notícia és que no n’hi ha d’haver fins d’aquí cinc anys i hi ha temps perquè canviïn el rumb de les coses).
La bandera no havia estat un símbol contra la immigració, sinó un gest de suport a la selecció de futbol
Dues guerres mundials, la Gran Depressió, la desindustrialització i la revolució cultural dels seixanta van enterrar l’ Anglaterra victoriana, i ara la crisi del cost de la vida, l’estancament de l’economia des del crac financer, el Brexit, l’austeritat i el rebuig de la immigració posen fi a la Gran Bretanya de Thatcher, Blair, Johnson i 14 anys consecutius de mandat conservador. Descansi en pau.
Prototip de l’Estat nació, Anglaterra ha estat descrita de vegades com a violenta, aristocràtica, agressiva i revolucionària, i d’altres, com a amable, tradicional, democràtica i pacífica. Actualment, ha entrat en una fase d’entossudiment en si mateixa i hostilitat envers els forasters, com recorden cada dia les banderes que les desenes de milers de “soldats patriòtics” de la ultradreta col·loquen als carrers majors dels pobles, i a les rotondes de les carreteres a l’entrada de les ciutats. El seu missatge no és precisament “benvinguts els immigrants”.
El país es troba en un moment crucial històric i potencialment revolucionari si es lliura en braços de l’extrema dreta. Així com la industrialització va crear una nova manera de viure, va produir una explosió demogràfica i una transformació tecnològica, va crear noves ciutats i va fer Londres molt més fort i més gran, la revolució de les banderes expressa la frustració i el descontentament dels anglesos blancs amb un nivell de vida que està estancat des de fa anys, i dels joves que s’han criat de petits i adolescents tenint-ho tot, i després d’acabar els estudis descobreixen que no els serveixen per tenir un sou que els permeti pagar un lloguer. La ultradreta canalitza tota aquesta ràbia en una hostilitat als de fora, culpant-los del deteriorament dels serveis públics, la caiguda de salaris i la dilució de la cultura. Un fenomen que no és pas exclusiu, ni de bon tros, del Regne Unit.
El país que es va obrir al món i en va conquerir bona part, que es va fer seu el sentit parisenc de la moda, l’art japonès i la filosofia índia, entre moltes altres coses, s’ha tancat en si mateix, primer amb el Brexit i ara amb la revolució de les banderes. La ultradreta promet cremar-ho tot, una reforma fonamental de l’ Estat i les seves institucions. “Som la gent d’ Anglaterra i encara no hem parlat”, va escriure G.K. Chesterton el 1908. Ara, més que parlar, crida.
