La profecia s’ha complert: 2.184 dies després, al cap de sis voltes al sol, el rei de MotoGP ha tornat.
Marc Márquez, als 32 anys, rematava ahir a Motegi, a casa d’ Honda, davant la seva antiga família , una de la heroïcitats més grans de l’esport: recuperar el tron que va perdre fa sis anys, després d’una fatídica caiguda en la maleïda corba 3 de Jerez el juliol del 2020. Tot un retorn d’entre els morts (esportivament parlant), un tortuós camí de retorn d’un campió fins al seu tron, al lloc que li correspon.
Perquè Marc –molts l’obliden ara– estava metafòricament mort, liquidat físicament, fos moralment, exclòs competitivament. “ Papà, no em queda corda”, va confessar al Julià. Va tocar fons en aquell quadrienni negre (2020-2023) que gairebé el va portar a la retirada, amb quatre operacions en tres anys de l’húmer dret que es va trencar a Jerez, l’origen del calvari, a més de dos episodis de diplopia (visió doble) i, per rematar-ho, la falta de competitivitat d’una Honda incapaç que gairebé li costa la salut, i a la qual va acabar abandonant, amb tot el seu dolor (i alleujament) a finals del 2023.
“Ara em sento en pau amb mi mateix. Aquest Mundial ha estat el repte més gran de la meva vida, el desafiament més difícil de la meva carrera. Em resulta molt complicat entendre el que m’ha passat, no ho desitjo a ningú. Quan estàs en la glòria i caus, el cop és més gran, perquè arribes al fons, i sortir d’allà no és fàcil”, resumia després de coronar-se un Márquez emotiu i molt serè, clarivident en la seva anàlisi, amb un discurs humà, a cor obert, sense edulcorants.
I és que la seva història no ha estat un conte de fades els últims cinc anys. Només Márquez i el seu cercle més pròxim, el seu germà Àlex; els seus pares; el seu amic i assistent, José Luis Martínez; el seu físio, Carlos J. García; la seva nòvia, Gemma Pinto, i el seu mànager, Jimmy Martínez, saben el que ha patit durant aquest temps. “Caus de dalt de tot i caus amb més inèrcia. Però això m’ha ajudat també a ser més fort, més calculador, més controlador, encara que sense perdre aquell ADN”. Un estil únic, d’atreviment, de prendre riscos, d’agressiva competitivitat, la seva millor versió, que començava a recuperar el 2024 amb el seu canvi a Ducati, a l’equip satèl·lit Gresini, al costat del seu germà Àlex, després d’11 temporades a Honda.
Acompanyat per la calor familiar dels cosins modestos de Ducati va recuperar el somriure, el plaer per pilotar i el sabor de l’èxit amb aquell triomf en l’ Sprint de Motorland. Era la seva primera victòria després de tres anys de sequera, 1.042 dies de tortura. I va tancar la temporada 2024 ensenyant les dents a Bagnaia i a Martín, amb un tercer lloc, tres victòries dominicals i, el que va ser millor, havent reestablert el seu estatus, demostrant que tornava a ser el d’abans, i probablement el millor... si tingués una altra moto, la Ducati vermella.
Ara em sento en pau, aquest Mundial ha estat el repte més gran de la meva vida”
Va ser llavors, a mitjans del 2024, quan Márquez va imposar els seus galons i alguna cosa més. “ Pramac no és una opció per a mi perquè no passaré d’un equip satèl·lit a l’altre. Tinc tres escenaris. Ducati ha de prendre una decisió important”, va llançar un envit com una bomba aquell dijous de Mugello. I a Borgo Panigale li va entrar el pànic i van canviar de direcció per no cometre un error històric: van renunciar a Jorge Martín –que ja tenien fitxat– i van escollir quedar-se amb el millor. Amb el 93 . En unir-se a la Ducati vermella, es conjugava el millor pilot amb la millor moto i la millor estructura de fàbrica. La connexió perfecta.
“Ara sento que soc al lloc adequat, amb la moto correcta si vull lluitar pel campionat, i ho donaré tot per intentar-ho”, prometia a l’inici d’aquest curs a Tailàndia.
Dit i fet. Els resultats no van trigar a arribar. En les quatre curses inicials, el 93 ja recuperava el domini intractable del 2019, però amb una diferència substancial que inquietava els rivals: era un Márquez més madur i contingut, amb més gestió que intuïció, amb més pausa que ímpetu. “Soc diferent, ni millor ni pitjor. Tinc una altra mentalitat, una altra experiència. Estic segur de mi mateix”, admetia el pluricampió, que a mesura que han anat passant els caps de setmana ha anat incrementant, de manera incontestable, la seva autoritat i fortalesa en el liderat, només discutit pel seu germà Àlex, l’únic capaç de plantar-li cara i de guanyar-li curses, dues, l’ Sprint de Silverstone i la dominical de Catalunya. L’únic que ha pogut retardar la festa de coronació fins ahir a Motegi.
De manera que en el circuit nipó, on ja s’havia coronat tres vegades (2014, 2016 i 2018), va tenir ahir Marc suficient amb un segon lloc darrere Bagnaia per assegurar el títol.
“El destí no és casualitat i ha volgut que el cercle es tanqués aquí al Japó, amb el meu antic equip Honda al costat al podi, amb Joan Mir”, somreia el català, que rebia les abraçades dels seus antics col·legues, com és el cas de Santi Hernández o Alberto Puig.
En resum, el Mundial 2025 de Márquez ha estat antològic, en recuperar i polir la seva millor versió del 2019, allà on es va interrompre la seva brutal hegemonia (havia aconseguit sis títols en set anys): ha guanyat 14 de les 17 Sprints (8 de consecutives), 11 de les 17 curses llargues (7 de seguides), ha aconseguit 15 podis (a 3 del rècord –seu, 18– del 2019), s’ha apuntat 8 poles i 9 millors voltes de cursa. Senzillament, aclaparador Magistral. Superior a tots.
Aquest campionat per a mi és més que un campionat, és més que un títol”
“És com el que posa a la meva samarreta: More than a number . Més que un número és el mateix que dir més que un títol. Aquest campionat per a mi és més que un campionat”. Ha estat el renaixement de Márquez, que reprèn una hegemonia a què pot quedar molta corda...
