L’onada trumpista que bat els EUA, durarà dècades? Com a economista m’agradaria poder argumentar que una crisi econòmica la trencarà aviat. Però no puc. Penso que si ha de ser l’economia, haurem d’esperar un temps insofriblement llarg.
El dinamisme de l’economia americana ha estat remarcable i això comporta molta inèrcia. Cert, la Xina ho ha estat més, però els diferents graus de desenvolupament fan que la comparació no sigui adient. Ho és comparar-los amb Europa, i aquí guanyen de lluny els EUA. Considereu la innovació. Hi va haver un temps en què França va intentar liderar la tecnologia telemàtica amb Minitel, escombrada per internet. Nokia, víctima de l’iPhone, va ser a la frontera de la telefonia mòbil. Podria continuar fins avui. Per exemple, amb l’ascens i la caiguda de Novo Nordisk. Però deixem-ho estar.
És indubtable també que l’economia americana té fragilitats. No les que avui assenyala Washington (el dèficit comercial), sinó l’acumulació de deute i la desigualtat, a les quals ara s’hi suma la incertesa d’una política econòmica volàtil i desencertada per als interessos a llarg termini dels EUA. Però crec que la sang no arribarà al riu, entre altres coses perquè l’economia mateixa avisa quan la política la posa en perill. Ho veiérem amb la reacció dràstica del mercat de bons, el 2 d’abril, a un anunci insensat d’aranzels. Es va rectificar el 9 d’abril –lliçó apresa– i des de llavors la borsa ha tractat les giragonses de la política econòmica oficial com a soroll de fons.
El fet és que avui la proximitat del món empresarial a la Casa Blanca és molt gran. L’alineament de Silicon Valley ha estat espectacular. Les empreses només seran protagonistes de l’oposició a l’oficialitat si globalment en sortissin molt perjudicades. Però no és el cas, ans al contrari. Els aranzels els semblaran estúpids, però s’aguantaran perquè guanyen en altres aspectes. Certament les mesures fiscals (aranzels) i monetàries (baixada de tipus d’interès) orientades a contenir els dèficits i embridar el deute seran inflacionàries. Però qui dubta que si la inflació es presenta amb força, el pragmatisme prevaldrà i augmentaran els tipus d’interès? No es posarà en perill el suport del món econòmic. Pel que fa a la desigualtat i l’empobriment, diria el mateix. Si el perill d’una explosió social és imminent, Trump redescobrirà la política social.
Si ha de ser l’economia la que trenqui l’onada trumpista, haurem d’esperar molt de temps
Però s’ho podrà permetre? El deute pot ser el taló d’Aquil·les del trumpisme, però no a curt termini. Un estudi recent del molt competent think tank europeu Bruegel sosté que els EUA tenen marge per acumular deute si poden arrelar una certa confiança, o un cert autoengany, que en algun moment (2035 o, millor, 2030) es prendran les mesures per revertir-lo.
Una altra raó per considerar que el trumpisme se’n pot anar sortint pel que fa a l’economia és que ha trencat l’ordre econòmic internacional d’una manera pràcticament irreversible, i el buit s’omple amb processos desordenats de negociació on, per ara, te avantatge. Els EUA de Trump volen relacionar-se amb el món des d’una força que indubtablement tenen, amb esperit coercitiu i amb l’objectiu d’extreure (la paraula de moda) recursos i rendes en benefici de les seves empreses i els ciutadans-votants.
Lee tambiénUna ruminació sobre xats
I així, per exemple, Europa els comprarà energia i material de defensa que preferiria no comprar. Roma i altres imperis van conèixer moments així. Un advertiment: el marc econòmic ha canviat i la incertesa ha augmentat, un brou en què poden passar coses inesperades. Per definició, d’aquestes no en podem parlar però, paradoxalment, són les més perilloses.
Penso, en canvi, que la vida no s’acaba en l’economia i que hi ha altres forces en acció que poden trencar l’onada. El marge que ha fet decantar el vot cap a Trump és ideològic: formes diferents d’entendre els fonaments de la convivència cívica i de les relacions amb la resta del món. Coses com el control d’armes. Revelat el que passa quan el fanatisme governa, la decantació de la societat serà cap a la preservació de les llibertats democràtiques i l’Estat de dret. Una pregunta vàlida és si es mantindran els processos electorals que ho permetin. Hi haurà intents de pervertir-los però tinc la convicció que fracassaran. Hi ha esperança.