S'han robat més objectes culturals i obres d'art que no carteres, en aquesta vida, en aquest món. Per diverses raons: perquè l'art tendeix a ser molt més valuós que una peça de cuir o que qualsevol dels rellotges que desapareixen de les nines dels turistes que visiten Barcelona, i perquè de carteres, entesos com la cartera on es guarda els diners, existeixen de fa pocs segles. L'art, al contrari, fa temps que es practica –tant que ni els nostres avantpassats que pintaven a les cavernes o esculpien venus ni no sabien que feien art– i, per tant, hi ha hagut més temps per robar.
El museu virtual d'objectes culturals robats que va presentar ahir la Unesco en el marc del Mondiacult de Barcelona és una bona mostra de quin punt fins i tot l'art de robar és infinit. De moment, el recorregut pel web –https://museum.unesco.org/ – mostra més de 250 peces pispades. Però el subdirector general de Cultura de la Unesco, Ernesto Ottone va prometre que s'anirien incorporant moltes més.
Un Velázquez, un Sorolla o una gaiata d'un arquebisbe del segle XIII consten com sostrets a Espanya
El museu virtual ha estat promogut per la Unesco, i ha estat possible sobretot gràcies a l'Aràbia Saudita. També a la Interpol, un organisme que està per a molt més que el robatori de carteres.
Per a alguns seran “sol” 250, però el tempteig del dit índex fent un tomb pel web porta un scroll infinit per revisar totes les obres d'art. La completíssima pàgina, dissenyada per l'arquitecte de Burkina Fasso Francis Kéré no escatima en recursos tecnològics i posa a prova qualsevol dispositiu electrònic amb pocs megues de ram. I la informació és molta: any, direcció de procedència, materials, mesures, textures, nom de l'artista (si és que es coneix), tècniques, usos, detalls sobre la peça, etcètera. Tot, a més, amb la possibilitat de fer-li un gir de 360 graus per contemplar totes aquelles que no siguin pintures.
Però amb alguns d'aquests objectes pot passar que no es tinguin imatges. No hi ha problema: la intel·ligència artificial el soluciona. “Amb les correccions que faci falta, no deixem que inventi”, observa Ottone.
Entre tanta informació es troba a faltar la que podria resultar més interessant, el més morbós si es vol: si es tracta d'un museu virtual d'objectes robats, com no apareix la forma en què els objectes van ser sostrets? Com si l'art de robar fos lleig d'explicar. La història de la seva desaparició captivaria encara més l'atenció, sobretot dels joves, que Ottone assegura que pretén atreure en l'art amb aquest web.
Cada galeria en pantalla pot tenir fins a cinc objectes. La base de dades s'ha anat formant des del 2024 i han estat 56 els països que han ajudat a digitalitzar els objectes. Per als més curiosos, avancem que de moment en el projecte es poden veure vuit relíquies sostretes a Espanya. Entre elles, un Sorolla (Reparant la barca); un autoretrat de Francis Bacon; la primera edició del Sidereus Nuncius, de Galileu, datat el 1610; el San Carlos Borromeo, de Francisco Bayeus; una gaiata d'un arquebisbe del segle XIII, o Mà de figura subjectant un tros de paper, de Velázquez.
La filosofia de la Unesco per a aquest projecte es basa en dues màximes: “Quan es roba un objecte cultural, perdem una part de la nostra identitat i aprendre sobre aquests objectes perduts és el primer pas per a la seva recuperació”. A més, assegura que ha tirat endavant el projecte per fer front al trànsit il·lícit d'obres d'art. Tot per deixar-lo a l'abast del món, des de qualsevol lloc, sense haver de treure ni un cèntim de la cartera.
