D’un temps ençà, els mitjans de comunicació divulguem gestes de persones provectes, aviam qui la fa més grossa, sense que a ningú se li ocorri dir-ne ocurrències.
Quan un adolescent entra en erupció, no dorm a casa o es declara poliamorós al dinar de Nadal, apareix algú que li dona un cop de mà: són coses de l’edat!
Últimament, les coses de l’edat inclouen també els anomenats sèniors, d’aquí dues tendències en voga: argumentar que si bé tens 98 anys la teva edat autèntica és de 63 –no em preguntin sobre les bases científiques– i presumir d’alguna proesa física de l’estil “he fet el Chimborazo als 102 anys”, cosa que no ha fet ningú abans a aquesta edat, com és molt lògic i natural.
El dilema m’assalta: ¿estan suggerint que l’edat no té barreres i si un centenari no puja al volcà del Chimborazo –i baixa, que aquesta és una altra– és per fluix o perquè està adossat al sofà, el palau del Kremlin dels casats? ¿O es tracta de persones repel·lents que no contentes de pujar al Chimborazo, circumval·lar el cap d’Hornos en patí de pedals en solitari o buscar l’amor a First dates necessiten crear tendència i que algú les imiti a tall de coartada?
El dolent de les proeses en voga dels sèniors és que ens deixen obligacions
Com a deferència a aquestes persones que amb tant d’orgull expliquen les seves proeses, ens abstindrem de considerar-les “ocurrències de l’edat” i donarem per bo que el risc de trencar-se la crisma és més estimulant que dinar en la clandestinitat amb els amics, competir al mundial de petanca per parelles mixtes o prendre’s un malta i fumar un Lusitania a la terrassa, no fos cas que els nets vegin l’avi antipedagògicament feliç a la butaca.
Lee tambiénEl català ofensiu
Cal admirar que estem davant proeses lligades al cos, la creativitat i la igualtat de gènere, antagòniques del que al segle XX es consideraven proeses de l’edat provecta, com ara tenir una nòvia de trenta anys de les Antilles, conduir un Aston Martin o pair un garrí rostit sense remordiments ni sals minerals. El mal és que aquests sèniors ens deixen deures, reptes i obligacions, quan un pensava que la felicitat a l’edat provecta consistia a no tenir-ne.
