És curiós: sempre acabo parlant de taxistes. Potser perquè el taxi és un lloc entre l’anonimat i la intimitat; durant uns minuts comparteixes trajecte amb un desconegut que, tot i això, pot deixar-te una confessió reveladora. Les converses amb els taxistes són un barem de la nostra societat, un termòmetre que mesura allò que passa al carrer, a les cases, als bars.
Hi ha taxistes silenciosos i taxistes xerraires. Els primers condueixen amb gest seriós. Els segons parlen de futbol, de política, dels seus fills o del preu de la gasolina. De vegades les seves opinions m’irriten, d’altres em commouen.
Protesta lingüística, fa uns anys, a l'ajuntament mallorquí
Un matí qualsevol agafo un taxi en un carrer cèntric de Palma. M’acomodo al seient posterior i descobreixo que la conductora és una dona. Em rep amb una salutació en castellà. Jo li responc immediatament en català. És la tàctica que faig servir gairebé sempre: un gest natural per normalitzar la meva llengua, o potser una manera de comprovar que encara sobreviu en aquesta illa.
Mallorca és una torre de Babel disfressada de paradís; el català, la meva llengua, està en retirada
Llavors passa l’inesperat. La dona em mira pel retrovisor amb una franca alegria. El seu somriure s’eixampla i em parla també en català en to càlid i agraït. M’assegura que és un alleujament trobar un client que li parli en la seva llengua. Em confessa que està farta de fer malabars amb altres llengües. Afegeix, amb una sinceritat que em desarma, que parlar amb mi li resulta fluid i relaxant, no pel que dic, sinó per la llengua en què ho dic.
La seva confessió no em sorprèn. Sé massa bé que Mallorca és una torre de Babel disfressada de paradís. El català, la meva llengua, la llengua que vaig heretar dels meus avis, retrocedeix en els seus propis dominis. Ho he comprovat als comerços, a les aules, en les converses dels adolescents. La conductora, sense proposar-s’ho, actua com un barem sociològic. M’obliga a mirar-me en aquell mirall retrovisor i a reconèixer el que tantes vegades intento esquivar: que la meva llengua, la nostra llengua, està en retirada. No s’extingeix de cop, sinó a força de rendicions petites, gairebé invisibles.
Lee tambiénCadena de veus
El taxi s’atura. Aquella dona i jo ens somriem com si fóssim velles conegudes. És probable que no ens tornem a veure. Pago la carrera i ens acomiadem amb un somriure còmplice, una cosa trista.