Fa uns dies, mentre sortia del cinema després de veure una pel·lícula magnífica, El cautivo d’Amenábar, vaig pensar en la força secreta que tenen les històries. Hi ha alguna cosa en l’art d’explicar que s’assembla a estendre un fil de llum en la foscor. Cervantes, presoner a Alger, va trobar refugi en la paraula. No tenia més armes que el seu enginy, ni més empara que la veu que inventava relats.
Em va recordar Xahrazad, l’heroïna de Les mil i una nits, que inventa una narració que deixa en suspens el seu botxí. A l’arribar l’alba, interromp el relat. Xahrazad entén millor que ningú que la imaginació pot ser més forta que la por.
M’agrada Bastian, el protagonista de La història interminable. Aquell nen lector que s’amaga en unes golfes per submergir-se en un llibre i acaba traspassant la frontera entre la realitat i la fantasia. M’emocionava, de petita, la idea que algú pogués travessar les pàgines com si fossin un llindar i convertir-se en heroi de l’aventura. Amb els anys, vaig comprendre que tots, d’alguna manera, som Bastian: cada vegada que obrim un llibre deixem enrere la rutina i ens deixem absorbir per un altre món.
Potser la salvació rau a tornar-nos a asseure al voltant del foc de les històries
Mentre tornava a peu cap a casa després de la pel·lícula, amb les imatges de Cervantes jove gravades a la retina, evocava el somriure de Xahrazad i els ulls de Bastian. Tots tres compartien una mateixa veritat: que les històries poden salvar-nos. De vegades ens rescaten del tedi, d’altres del dolor, i en ocasions, com a Alger, de la mateixa mort. Potser, en aquest món convuls, amb guerres que tornen a tenyir de por els mapes i hostilitats que semblen repetir-se, la salvació no consisteix tant a aixecar murs o esmolar armes, sinó a tornar a asseure’ns al voltant del foc de les històries.
Lee tambiénFinals oberts
Potser el que necessitem és aprendre a narrar i a escoltar-nos. Convertir-nos, d’alguna manera, en Xahrazads del nostre temps: enllaçar històries, prolongar-les fins a l’alba, deixar que siguin elles les que ens mantinguin vius. Una bona història no s’acaba mai del tot: es prolonga en qui l’escolta, en qui la recorda, en qui la torna a explicar. En aquesta continuïtat, una cadena secreta de veus, potser rau la nostra veritable possibilitat de salvació.