A una amiga escriptora que té una germana vivint als Estats Units li han denegat l’ESTA, l’autorització d’entrada al país, que se sol·licita per internet i costa quaranta dòlars. La meva amiga, poc donada a expressar en públic les seves opinions polítiques, creu que l’hi han denegat per haver donat suport amb algun modest like a algun manifest o declaració o iniciativa en contra del genocidi de Gaza. Així que ets propalestina, eh? Doncs et quedes sense veure la teva germana (i sense els quaranta dòlars, que per descomptat no et reemborsarem, haha).
Estic segur que també a mi, que en alguns articles he manifestat el menyspreu que em mereixen individus com Donald Trump o Benjamin Netanyahu, em denegarien l’autorització si la sol·licités. Però no els donaré el gust. Com a la faula de la guineu i el raïm, si no viatjo als Estats Units, no és perquè no m’hi hagin de deixar entrar, sinó perquè no em ve de gust: són verdes.
Una escena de la pel·lícula 'Thelma i Louise'
No dec ser l’únic que en aquest moment té poques ganes de viatjar als Estats Units. El sector turístic nord-americà es queixa que, des de l’arribada de Trump a la Casa Blanca, s’ha produït una caiguda de visitants procedents d’Europa i el Canadà superior al deu per cent. El deu per cent? Em sembla poc! La imatge d’un país resulta tant més seductora com més ens atreguin els seus governants, i sembla que, almenys a Espanya, Trump no agrada massa: les enquestes diuen que el setanta-cinc per cent dels espanyols l’observen amb preocupació, i només un set per cent amb esperança.
Realment, és difícil superar aquest home en capacitat de repulsió. Les seves ofenses habituals cap a europeus i canadencs, la carregosa extorsió dels aranzels, les exigències extravagants en matèria de defensa, les males maneres exhibides a les cimeres internacionals i la percepció general del perill que representa per al dret internacional, la llibertat d’expressió i la democràcia han malmès seriosament el prestigi exterior dels Estats Units. Així doncs, qui voldria viatjar a un país que s’ha tornat antipàtic, com el xenòfob del seu president, elegit per una majoria de votants potser tan antipàtics i xenòfobs com ell?
No he deixat mai de viatjar als Estats Units a través de la literatura, la música i el cinema
Si a vostè, lector o lectora, totes aquestes consideracions no li fan ni fred ni calor, sàpiga que en el control d’entrada de l’aeroport s’arrisca a passar una mala estona. S’han donat multitud de casos de viatgers que, tenint la documentació en regla, han estat tancats arbitràriament en cel·les d’aïllament, interrogats de manera violenta i sotmesos a tractes vexatoris. Sí, aquestes coses passen a l’Amèrica de Trump. En vista del comportament que tenen amb els immigrants, no resulta difícil de creure.
Escric tot això amb un sentiment irreprimible de malenconia. Fora d’Europa, els Estats Units és el país he visitat que més vegades. El primer cop que vaig travessar un oceà va ser, tot just acabada la carrera, per volar a Los Angeles i aprofitar el sofà llit d’una amiga. La segona visita, no gaire més tard, em va portar al Nova York del meu idolatrat Woody Allen, que un dilluns al vespre vaig veure tocar el clarinet al Michael’s Pub. Els anys següents hi he anat tornant amb certa regularitat, fins a acabar coneixent gairebé una quarta part dels estats: Illinois, tot Nova Anglaterra, Virgínia, Florida, Nou Mèxic, Texas, l’estat associat de Puerto Rico...
Lee tambiénAmb els braços tancats
Però el més rellevant no és quantes vegades he viatjat als Estats Units. El rellevant és que no he deixat mai de viatjar-hi a través de la literatura, la música i el cinema nord-americans que van arrelar al meu cor durant la meva adolescència, en una Saragossa que precisament clamava contra la base militar dels Estats Units al crit de yankees go home!
M’agradaria pensar que a Trump li queden només els tres anys i escaig que resten de mandat i que després les coses tornaran al seu curs i vindrà de gust de tornar-hi. Però no és probable. Igual com a l’Argentina hi ha un peronisme sense Perón, als Estats Units hi pot haver un trumpisme sense Trump, institucionalitzat, rocós, durador, la qual cosa sens dubte voldria dir que el meu últim viatge als Estats Units va ser de debò l’últim i que en el futur m’hauré de conformar a tornar-hi a través dels llibres, les cançons, les pel·lícules.