L’Eva està a punt de fer cinquanta anys. En fa molts que està casada, amb un home que l’estima. Tenen una filla i un fill adolescents; porten una vida còmoda... Però l’Eva sent que li falta... què? Quan veu un amic que li fa un petó apassionat a la seva nova parella, alguna cosa es remou dins seu. A ella també li agradaria enamorar-se. O simplement canviar de vida... L’Eva se’n va de casa. Així comença la nova pel·lícula de Cesc Gay, Mi amiga Eva.
Al sortir del cinema, vaig començar a recordar històries similars. La primera, esclar, Casa de nines (1879), on a l’última escena una dona, la Nora, a qui fins aleshores tothom (incloent-hi el seu home i ella mateixa) considerava feliçment casat, decideix deixar el marit i els i fills. Llavors era una cosa tan escandalosa que l’actriu que havia de fer de Nora a Alemanya es va negar a representar aquell final. Ibsen el va haver de substituir per un altre en el qual el marit arrossega la Nora a l’habitació dels nens i ella es desmaia.
Una escena de 'Mi amiga Eva'
Cinquanta anys després, que una dona trenqués un matrimoni continuava sent tan xocant que la novaiorquesa Ursula Parrott no es va atrevir a firmar amb el seu nom una novel·la sobre una divorciada. Exwife es va publicar el 1929 anònimament. Va ser un best-seller: el tema escandalitzava... però interessava. I ha anat a més.
Vaig recordar diverses novel·les dels últims anys que expliquen separacions per motius inconcrets: Nada que decir y Yo, mentira, de Silvia Hidalgo (Tusquets/ Tránsito), Una familia moderna, d’ Helga Flatland ( Nórdica), Astillas de Leslie Jamison (Anagrama), la meva pròpia A mí no me iba a pasar (Ediciones B)... Un segle i mig després, noves Nores se’n van de casa.
Què passa després, en aquella nova etapa que Casa de nines no explorava? Tinder en dona la resposta. Ja fa dècades que a Occident regna el model de monogàmia successiva: al llarg de la vida, diverses parelles monògames de llarga durada. La novetat és que ara alternen amb períodes del que en podríem dir monogàmia successiva accelerada : aparellaments que duren uns mesos... o unes setmanes... o unes hores (nocturnes).
Associar-se, fer amistats, compartir projectes... hi ha vida més enllà de la parella o les parelles
Es fa estrany pensar que fa tan sols, diguem, mig segle, tenir moltes parelles sexuals es veia com una cosa terriblement excitant, encara que perillosa o prohibida. Avui, tenint en compte el que veiem a Mi amiga Eva, o llegim a Nada que decir, o en aquell llibre terrible que és La carne es triste. Por qué dejé de follar con los hombres, de la francesa Ovidie (Altamarea), la promiscuïtat sembla una cosa mecànica i una mica sinistra. Indiferència mútua, velada hostilitat, gens de respecte... Vegeu, per exemple, el ghosting. Ja ho sabeu: deixar algú sense cap explicació, simplement bloquejant-lo.
Per cert, una amiga em va explicar una manera de trencar que sembla més amable, però... Al seu fill l’havia deixat la nòvia, notificant-l’hi amb un watsap que donava, sí, explicacions, però vagues... El noi, molt trist, l’hi va explicar a un amic. Quina casualitat!, a l’amic també l’havia deixat la nòvia enviant-li un watsap. Van comparar els watsaps. Eren idèntics.
Quina conclusió se n’ha de treure, de tot plegat? En comptes de respostes, mentre tornava cap a casa se m’amuntegaven les preguntes. Potser la vida de les nostres mares o àvies, tan sovint avorrides i insatisfetes, quan no una mica pitjor, en els seus matrimonis, era millor que la de l’amiga Eva? Per què sembla tan difícil formar una parella feliç? La solitud no pot ser joiosa?...
Lee tambiénDiscurs d’odi
Pensava a escriure aquest article, però em faltava el final. El vaig trobar diumenge passat, quan vaig participar a Cruza Carabanchel, un festival literari de Madrid. Allà hi vaig conèixer una poeta, Magdalena Sánchez Blesa, que ha fundat una associació contra la solitud, Te Necesitas. I una veïna del barri, la Carmen, que va començar demanant ajuda a l’associació i ara és ella qui ajuda. S’encarrega de nou veïnes i veïns, a qui telefona regularment per veure si necessiten alguna cosa, encara que només sigui conversa. Ella mateixa, em va explicar, abans de conèixer l’associació, “parlava amb la rentadora”.
Associar-se, fer amistats, compartir projectes amb les nostres conciutadanes i conciutadans... Hi ha vida més enllà de la parella o les parelles.