A la cua de la passarel·la per entrar a l’avió, veig al meu davant un cul imponent (sense calces), que una regatera fosca divideix en dues natges turgents. És un cul portentosament visible, però, atenció: no pas despullat. La jove propietària porta un vestit verd molt cenyit que, a través d’una malla transparent a manera de visor d’un escafandre, ens permet admirar aquesta part de la seva anatomia.
La cua s’esponja al seu pas, entre ella i els que la seguim s’obre una distància d’un parell de metres, suposo que perquè nosaltres caminem més a poc a poc. Ens frena el dubte. El dubte entre mirar fixament el cul o desviar la mirada per por de profanar-lo. Observo que la majoria triem la segona opció, tot i que la visió d’un cul que demana a crits ser mirat (¿per què si no la propietària l’exhibiria emmarcat?) és força hipnòtica.
També observo que porta dos pins enganxats a la bossa, un amb el lema “Real flesh, real body” al costat d’un símbol feminista. A l’altre hi diu: “Despelotarse es empoderarse”. Pel logotip morat dedueixo que hem avançat molt des que les sufragistes demanaven el dret al vot per a la dona. Als anys setanta ja teníem el vot, però encara volíem ser més que un cos. Ara, amb el cos n’hi ha prou. S’ha convertit, diuen, en una arma d’empoderament inigualable i algunes dones l’exposen amb el mateix entusiasme amb què el mascle cavernícola exhibia els atributs.
Hi ha un empoderament ric de cos i pobre d’esperit
Quan arribo al seient descobreixo amb sorpresa que ella acaba d’ocupar el seient del costat finestra, que és el meu. Com que l’avió no s’omplirà, m’assec al costat passadís. No vull discutir amb una dona que porta el cul en un marc.
Quan passa l’auxiliar de vol, com que la nostra fila és a la sortida d’emergència, ens demana que posem la bossa de mà al compartiment. Jo procedeixo. Ella no treu els ulls del mòbil. El noi repeteix amablement la petició. “¿Me permite?”, li diu, assenyalant la bossa, disposat a ajudar-la. “Ni hablar”, respon ella. Torbat, el noi desapareix en silenci. Sento per ell, molt jove i potser poc bregat en situacions adverses, una fiblada de compassió.
Lee tambiénOdia’m molt
Quan toca sortir de l’avió, la passatgera insubmisa ignora les consignes que ens demanen de continuar asseguts. Sense avís previ, surt disparada i m’aixafa sense miraments contra el seient. Mentre m’espero per sortir, em pregunto quina mena d’empoderament pot proporcionar a una dona imposar al públic la (possible) incomoditat de contemplar les seves carns íntimes. Ara ja ho sé. És un empoderament ric de cos i pobre d’esperit, Però funciona que t’hi cagues.