Un col·lapse evitable
Si ets advocat, com li expliques a un client que si avui hem presentar una demanda al jutjat rarament tindrem una sentència abans de dos anys i, que si hi ha recursos, poden passar entre dos i quatre anys més abans de saber com acaba tot?
Ens hem resignat a acceptar que la lentitud de la justícia és una cosa que no té solució, però no és veritat. Com si fos una llei de la física, s’assumeix que la justícia és lenta i que l’aigua es congela als zero graus. Si ens fixem en la durada dels processos judicials, les dades oficials mostren que la situació s’ha agreujat notablement la darrera dècada. En algunes jurisdiccions, el temps necessari per resoldre els assumptes s’ha duplicat, cosa que deixa els ciutadans i els professionals del dret en un estat de frustració permanent.
És cert que la pandèmia va suposar un sotrac desastrós que va agreujar el col·lapse judicial, i encara avui se’n paguen les conseqüències. Però no hi ha prou excuses per justificar la ineficiència crònica del sistema. Tot i que n’intuïm la resposta, tots ens preguntem com és possible que l’administració sigui capaç de desenvolupar sistemes tan eficaços com el de l’Agència Tributària, mentre la justícia continua mostrant una anèmia administrativa alarmant.
A Espanya, els anomenats judicis ràpids, que s’haurien de celebrar en una setmana, molts es demoren un any o més; els procediments abreujats poden durar anys, i els processos sumaris per vulneració de drets fonamentals s’acaben tramitant amb una lentitud que posa en risc la tutela judicial efectiva. Recentment ha entrat en vigor la reforma processal anomenada llei d’Eficiència Processal. Ja hem vist que el nom no fa la cosa. Suposadament, busca prioritzar la mediació per resoldre conflictes, però a la pràctica es preveu que es tradueixi en un simple ajornament dels problemes, que pot generar disfuncions addicionals en un sistema ja col·lapsat.
Només un de cada tres ciutadans confia en la independència judicial espanyola
Una de les causes més clares d’aquest col·lapse és la falta de jutges. La mitjana de jutges per cada cent mil habitants a la Unió Europea és de 22, mentre que a Espanya amb prou feines arriba a 11, molt lluny dels 25 d’Alemanya o Dinamarca, o dels 19 de Portugal. La immensa majoria de jutges i magistrats tenen una dedicació encomiable, però no se’ls pot demanar que facin el que és impossible: si un jutge dicta 500 sentències l’any, encara que es dupliqui el nombre de funcionaris de la seva oficina judicial, no en podrà dictar mil. Aquesta insuficiència estructural, que només pot resoldre el Ministeri de Justícia, explica situacions incomprensibles per als ciutadans, com ara la incapacitat d’abordar amb eficàcia el problema de la multireincidència. La policia deté els delinqüents, però la lentitud de la resposta judicial acaba evaporant aquest esforç.
Un altre llast evident és que l’administració de justícia és molt lluny de la transformació digital que impacta en tots els sectors. La digitalització dels jutjats, amb l’objectiu encara no assolit del “paper zero”, s’ha prolongat durant anys. Avui, eines d’intel·ligència artificial, que són excepcionalment eficaces en la gestió documental, podrien alleujar i optimitzar la càrrega de funcionaris i jutges, però la seva integració continua sent limitada i lenta.
Segons dades d’Eurostat, Espanya se situa a la cua d’Europa pel que fa a percepció d’independència judicial i confiança en el sistema. Només un de cada tres ciutadans confia en la independència judicial espanyola, mentre que a Dinamarca, Alemanya o Finlàndia aquesta xifra arriba al 80%. A més, un bon funcionament de la justícia, sense temps d’espera infinits ni incertesa jurídica, és un indicador important pels qui, per exemple, es plantegen invertir en un territori.
Tota aquesta situació és una mala notícia per als ciutadans i les empreses, i causa una gran frustració i esgotament entre advocats, jutges i operadors jurídics. La sensació d’impotència davant d’un sistema que no compleix la funció essencial és creixent. I, sens dubte, resulta una pèssima notícia per a un Estat de dret constatar que un dels seus pilars fonamentals presenta una fatiga crònica, que no sembla que preocupi gaire a ningú.