Aquest matí de dissabte 4 d’octubre del 2025 pot passar a la història per la manifestació que hi ha convocada a Barcelona. La capital catalana es pot convertir en una de les ciutats on més gent surti al carrer mostrant la seva solidaritat amb Palestina i contra el genocidi que està executant el Govern d’Israel a Gaza. Com aquell febrer del 2003, quan Barcelona es va convertir en la fotografia que il·lustrava a la premsa internacional l’oposició mundial a la intervenció dels Estats Units a l’Iraq. Va ser a la manifestació del “No a la guerra”, eslògan que després no s’ha tornat a aplicar amb la mateixa força en altres conflictes.
Noto cert xup-xup a Catalunya, primer lloc on es va boicotejar la Vuelta a Espanya, a Figueres. La barbàrie que s’està cometent a Gaza, amb el vistiplau dels Estats Units i la inacció de la Unió Europea, ha activat un sector de la població que estava desmobilitzat. Una massa transversal en edats, classes socials, on caben votants d’esquerres, però també de dretes. A part d’Ayuso, convertida en flagell de flotilles i altres rastaflautes que han alçat la veu, hi ha líders del PP que han parlat de genocidi.
La protesta l’activa principalment la crueltat amb què està actuant el Govern de Netanyahu, que no escatima en mètodes inhumans per quedar-se Gaza. La solució al conflicte és complicada. Un pla de pau encapçalat per Trump no sembla la millor idea, tenint en compte que fa pocs mesos el president dels Estats Units penjava a les seves xarxes un vídeo del resort en què volia convertir la costa gaziana. Tampoc no sembla que internament ni l’ Autoritat Palestina ni els terroristes de Hamàs tinguin un pla viable per als seus i per posar fi a la guerra.
Malgrat els dubtes, la societat ha reaccionat. Ho vam veure dijous, després de la detenció il·legal de la flotilla en aigües internacionals que el Govern d’Israel considera seves. A moltes ciutats es va sortir al carrer, entre les quals destaca Barcelona, amb multitudinaris actes de protesta, com el tall a la ronda Litoral.
Barcelona pot repetir l’esperit del “No a la guerra” amb Palestina
Dimecres, a l’hora que es començava a detenir la flotilla, s’estava celebrant l’altre gran esdeveniment de masses a la ciutat de l’última setmana: el Barça-PSG. El vaig veure des de la grada, com gairebé sempre, i em va semblar un partit estrany, amb una arrencada de fantasia de Lamine Yamal que va embogir el públic.
La veritat és que no s’entenia gaire bé el que cantàvem perquè, com que no hi ha grada d’animació, ningú no dirigia l’orquestra. S’ho hauria de plantejar molt de debò el Barça de Laporta, perquè si no, et trobes que 4.000 aficionats francesos fan més soroll que els 40.000 locals. L’animació barcelonista es va anar apagant a mesura que avançava el partit i es veia un PSG molt poderós.
Lee tambiénHistòria d’amor entre accionista del BBVA i del Sabadell
Em va cridar l’atenció un dels càntics tot just començar el partit. “Ese portugués hijo puta es”, dedicat a Luís Figo, que tornava a presenciar un partit del Barça representant la UEFA. En el cas del lusità sí que no hi ha hagut ni oblit ni perdó. També em va semblar veure a la grada més banderes independentistes de les habituals, coincidint amb la commemoració del vuitè aniversari de l’1 d’Octubre.
A tot l’estadi Lluís Companys, ple fins a la bandera, el que no se’n va veure va ser cap de palestina, almenys des de la meva posició. Potser les va requisar la UEFA, que prohibeix l’ús de símbols polítics. No ho sé. Tampoc no hi va haver, en una de les ciutats més mobilitzades per la invasió de Gaza, un sol gest de solidaritat amb la població gaziana. Simplement volia explicar-ho, per allò de continuar sent més que un club. Us deixo, me’n vaig a la mani de Jardinets de Gràcia.