L’altre dia, l’escriptor Antonio Muñoz Molina explicava al programa Salvados ( La Sexta) que per a ell la depressió es manifesta el dia que et fiques al llit a la nit i al matí no et vols llevar. En una xerrada sincera amb Gonzo, el presentador, i en presència de la seva dona, la també escriptora Elvira Lindo, l’autor va descriure el que no és un estat de desànim, ni un mal moment, sinó una malaltia que afecta la ment i el comportament. Poca broma.
Qui no ha sentit alguna vegada aquella sensació de no voler-se llevar que, afortunadament, no és conseqüència d’un procés depressiu, sinó pura indolència, mandra o cansament. La cosa es complica quan s’hi sumen períodes de tristesa per pèrdues irreparables, la falta d’il·lusió per aquelles petites coses que abans t’alegraven la vida i fins i tot l’escàs interès per relacionar-te amb els altres. A mi em passa: hi ha dies en què no tens ganes de res.
Com va explicar Muñoz Molina, encara que el seu cas és més greu i necessita ajuda professional i sobretot comptar amb l’amor dels pròxims, això que ens passa a tots, en algunes ocasions, no és més que la vida mateixa. I la prova del cotó fluix és que, enmig de la mandra circumstancial, apareix alguna cosa o algú que et desperta de la letargia. Sort d’això!
Malgrat aquest món convuls i desesperançat, encara ve de gust contactar amb amics absents o compartir xafarderies amb les amigues
Impressionada encara per les confessions de la parella Muñoz Molina- Lindo, constato feliçment que encara no he arribat a aquell punt i que, malgrat aquest món convuls i desesperançat, encara ve de gust contactar amb amics absents, encara que només sigui per constatar que qui més qui menys té els seus drames i deixar de mirar-te el melic; compartir xafarderies amb les amigues (el millor remei contra la introspecció maligna); alegrar-te perquè t’ha sortit bé una feina i a sobre rebre un missatge dominical d’aquell lector (anònim o conegut) a qui li ha agradat el que has escrit, i fins i tot guanyar una petita batalla culinària i que, per fi, l’ orada al forn amb patates, ceba i tomàquet t’ha quedat sucosa.
Lee tambiénEl meu Robert particular
També hi ha els menuts de la família, que, com deia la meva mare, la pobra, són uns llevapenes. Aquests amors que ja no porten implícits dolors són guaridors, i no m’estranya que pares que pateixen pels fills es converteixin en avis feliços. El cicle de la vida.
I, a més, sortir de casa per anar al cinema (no us perdeu Mi amiga Eva ) i deixar-se estar de maratons de sèries en qualsevol de les mil plataformes que ens envaeixen. Si t’has empassat dotze capítols seguits i te n’has anat a dormir de matinada, és normal que et costi llevar-te. Tot sigui això.