La mateixa setmana que s’ha celebrat el saló The District a Barcelona, desallotjaven una petita residència a l’Eixample, la cinquena d’ençà que va començar l’any. Aviat en tancaran dues més. Es calcula que, des del 2020, aquest districte haurà perdut dues-centes cinquanta places geriàtriques, i que hi ha devers mil ancians tutelats al centre de la ciutat afectats per empreses i fons d’inversió que compren edificis sencers i els dediquen a l’explotació immobiliària. Els que tenguin més sort, els reubicaran amb els mateixos treballadors a un equipament del Poblenou. Els menys afortunats aniran a un lloc nou, lluny del seu paisatge quotidià, envoltats de gent que no coneixen.
Al greu problema de l’accés a l’habitatge, la gentrificació hi afegeix l’expulsió dels que porten tota la vida al mateix barri, en formen part, han creat un vincle amb l’entorn i fan teixit social, són memòria de la ciutat. La vida és allà on fem vida, on vivim, on hi ha els nostres punts de referència, la gent amb qui ens relacionam, allò que en deim llar. Treure qualcú d’allà és treure’l de la seva pròpia vida; amb l’agreujant, en el cas de la gent gran, que a molts els costa començar de zero i tendeixen a desorientar-se: no arribaran a familiaritzar-se amb la nova situació.
N’hi ha prou amb què un altre tengui més doblers que tu per decidir on pots viure i on no
Fins fa no gaire, ens hauria semblat impensable que, si pagues la renda o la residència, si pagues els teus impostos i ets un ciutadà exemplar, poguessin fer-te fora de casa teva i del teu barri. Ara normalitzam que casa ja no és sinònim de refugi, perquè n’hi ha prou amb què un altre tengui més doblers que tu per decidir on pots viure i on no.
Lee tambiénQuan és feixisme?
Llegesc Diarios del olvido, del bosnià Semezdin Mehmedinović, publicat per la bonica i curosa editorial Deleste. En la seva investigació de l’exili sobre la memòria, l’autor escriu: “Recordem els llocs que hem habitat, però ells no se’n recorden de nosaltres”. El negoci dels no-habitatges –segones residències i pisos de pas– deshumanitza les ciutats. Perquè: què som, si no memòria? No hi ha cap dret que reculli que pots viure al barri on et vares criar; la Constitució diu que tens dret a un habitatge digne, res més. Potser hauríem de començar a considerar que aquesta dignitat passa perquè no et facin fora d’on vius, que no t’obliguin a exiliar-te de la teva pròpia memòria.