Violència vicària. Un nou concepte per anomenar coses velles. Ens agrada rebatejar allò que ja coneixem i que sempre ha estat entre nosaltres: fer mal a les persones estimades de la parella o l’exparella amb l’ànim de provocar-li a ella un gran patiment. Els nens, víctimes propiciatòries, es converteixen en mans de qui exerceix aquesta violència de doble volta en el martell amb què colpejar l’adult amb qui s’ha compartit o es comparteix la vida.
Aquesta manera de fer mal adquireix mil formes diferents. L’assassinat dels més petits és la més cruenta. Sense arribar a aquest extrem, la casuística ensenya infinites maneres d’acarnissar-se en les criatures o en d’altres éssers de l’entorn afectiu per humiliar, fer patir o venjar-se de l’altre.
La ministra d’Igualtat, Ana Redondo
El cert és que aquesta maldat no entén de gènere, com sap perfectament qualsevol persona amb el mínim interès per la qüestió. N’hi ha prou visitant els jutjats o tenint l’oportunitat de parlar amb els professionals que allí hi treballen per saber com se les gasten pares, mares, madrastres, padrastres i altres espècimens amb les criatures, siguin seves o de l’altra part contractant.
Homes i dones són capaços de tot i per igual a l’hora de fer-se mal entre ells a través dels menors. Ja sigui en l’ús de la violència física o verbal contra menors, el segrest dels propis fills, l’abús psicològic d’ells o qualsevol forma de fer mal a l’altre adult de l’equació a través dels menuts, homes i dones caminen a la par. També en el cas dels filicidis, el cas més extrem.
No hi ha cap dubte que això és així. Però també ho és que per als governs la realitat és alterable al seu caprici si no encaixa en l’estretor dels seus prejudicis, apriorismes o interessos. El polític tendeix a confondre’s ell mateix amb un Deu d’aparença laica i mortal que en té prou bufant uns paràgrafs al BOE per insuflar vida i crear ex novo un món que s’ajusti al que s’imagina o desitja com a real.
Si ets home, exerceixes la violència vicària; si est dona, no; encara que els fets siguin clavats
Així succeeix que s’acaba sancionant oficialment com a cert, simplement perquè així ho determina una llei impresa, quelcom que de cap manera obeeix a allò que veiem amb els nostres propis ulls. Es proclama com a vertader allò que no és més que ferralla ideològica. Òxid intel·lectual acumulat al cap del legislador que dona forma a les fantasies més rocambolesques. No és res nou tampoc. Ja Calígula va pretendre nomenar cònsol i sacerdot el seu cavall Incitatus.
Tenim ara mateix un nou exemple sobre la taula de l’actualitat. Ens el proporciona el Ministeri d’Igualtat, el mateix que ja va suprimir –llavors amb Podem al front– la realitat en el transcurs de la legislatura anterior, quan va aprovar la llei d’autodeterminació de gènere que va situar en la voluntat de l’individu l’únic requisit per determinar la condició d’home o dona.
Ara, en mans dels socialistes i amb Ana Redondo com a titular, aquest mateix ministeri hi torna amb un objectiu idèntic: rescindir el contracte no escrit amb la realitat substituint-la per invencions. Doncs això i no una altra cosa és l’avantprojecte de llei orgànica de mesures de violència vicària –i en particular, l’exposició de motius que l’acompanya– que es troba en període d’informació i exposició pública.
Per al Govern espanyol, la violència vicària, en qualsevulla de les seves formes, només poden exercir-la els homes. És un monopoli masculí. La violència contra els menors o qualsevol persona de l’entorn afectiu comesa per dones amb l’objectiu idèntic de fer mal a un altre adult no es considera tal. És una altra cosa. Menys greu. El mateix delicte i objectiu, utilitzant igualment persones indefenses com a presoneres, no mereixerà la mateixa consideració a ulls de la justícia. Si ets home, exerceixes la violència vicària; si est dona, no. Encara que els fets siguin clavats.
Lee tambiénLa revenja
Estem acostumats a veure el Codi Penal com un catàleg d’ocurrències escrites a rebuf del darrer esdeveniment traumàtic per a l’opinió pública. La col·lecció d’invents improvisats és cada vegada més llarga. Però sempre el martell colpeja el mateix clau de l’androfòbia. Doncs androfòbia és batejar i jutjar els delictes atenent al gènere de qui els comet i no a la pròpia naturalesa del crim. A veure si amb una pregunta s’entén millor: seria racisme jutjar els delictes, no pel fet en sí, sinó atenent a les característiques racials de qui els comet? Doncs això.