Com tots els organismes humans, els partits polítics segueixen un cicle vital: el nucli inicial creix i es desenvolupa, arriba a un punt màxim, comença el declivi, pot tenir un rebot encara que no tan alt com el pic anterior, entra en fatal decadència, i desapareix (com ha estudiat el politòleg Alfred Cuzan).
Pensin en la UCD, que va liderar la transició, va tenir un petit rebot com a CDS i mai més se’n va saber res. O en el Partit Comunista, que va aparèixer amb la glòria d’haver liderat l’antifranquisme i aviat es va dispersar en múltiples faccions. O en Ciutadans, que no va reconèixer que estava al màxim i es va deixar caure. També en Junts, que és un rebot menor de l’antiga Convergència i Unió.
Els cicles afecten així mateix els dos més grans partits de govern, el PSOE i el PP. Les seves trajectòries són semblants a les dels seus parents ideològics en altres països europeus. Però en això anem endarrerits perquè el període democràtic espanyol és més curt que en altres països i els cicles encara no s’han consumat.
Als països amb democràcia des del final de la Segona Guerra Mundial els partits tradicionals de govern s’han enfonsat o s’han abraçat l’un a l’altre per intentar mantenir-se a la superfície. Potser el cas més espectacular és la Democràcia Cristiana italiana: en dotze eleccions des del 1946 va ser sempre el partit més votat, fins amb el 49% dels vots, i va governar durant 45 anys. Al seu costat, el Partit Comunista més gran en un país democràtic va arribar a un màxim del 34% dels vots, però després de l’esfondrament de la Unió Soviètica també es va fondre. Membres dels dos partits van acabar creant el Partit Democràtic, amb el qual van obtenir un breu i modest rebot abans del caos que va portar als governs del Moviment 5 Estrelles, que no era ni un partit sinó una xarxa social, i a l’actual coalició dretana.
A França, les Agrupacions dels Republicans i el Partit Socialista es van alternar a la presidència de la V República durant 50 anys. Però a les eleccions més recents han obtingut menys del 5% i del 2% dels vots, respectivament.
No està clar que la derrota dels partits al govern porti inexorablement a la victòria de l’extrema dreta
També a Alemanya hi va haver un bipartidisme durador, amb la democràcia cristiana al capdavant en 36 dels primers 50 anys de postguerra, davant dels socialdemòcrates que van assolir un pic als anys setanta. Però després de les sis eleccions més recents, s’han format quatre governs de gran coalició; a les penúltimes, per primera vegada es van necessitar tres partits per formar una majoria, i en les darreres, aquests tres partits al Govern, de centre i esquerra, van perdre vots, i els quatre a l’oposició, de centredreta, esquerra i extrema dreta, en van guanyar.
La democràcia al nord d’Europa va estar menys afectada per la ruptura de la Segona Guerra Mundial, de manera que els socialdemòcrates van iniciar la seva hegemonia força abans, amb pics del 57% dels vots a Suècia i Noruega. Però ja fa temps que hi ha hagut alternances amb partits de dretes i en eleccions recents els socialdemòcrates amb prou feines han arribat al 25% dels vots.
Quan un partit passa a l’oposició, perd suports i quan li torna a tocar el torn, guanya amb menys vots que abans, i així augmenten la fragmentació i la inestabilitat. Les caigudes s’han accentuat des de la crisi financera del 2008 i el desajust creixent entre les polítiques tradicionals i els grans canvis tecnològics, econòmics, socials i culturals en curs.
La interdependència global limita la capacitat dels governs estatals de complir les seves promeses electorals, cosa que provoca el descontentament dels votants i les derrotes electorals dels partits al govern (com expliquem al llibre Democracia y globalización, de Josep M. Colomer i Ashley L. Beale, a Anagrama).
Evidentment, aquestes tendències són filtrades pel sistema electoral i institucional. L’actual Govern laborista de la Gran Bretanya va rebre un 63% d’escons amb només el 34% dels vots, el percentatge més baix de vots d’un partit de govern en 200 anys, i així no hauria de sorprendre que la seva aprovació a les enquestes estigui per terra.
Lee tambiénEuramèrica o Euràsia?
En països presidencialistes, com els Estats Units, la tradició era que cada president fos reelegit per a un segon mandat, però ja portem dues derrotes seguides del partit al govern. A Mèxic, el Partit Revolucionari Institucional, després de més de seixanta anys de domini, va ser derrotat pel Partit d’Acció Nacional, però després tots dos es van aliar en el que els crítics van anomenar PRI-AN i amb prou feines van aconseguir reunir el 28% dels vots. A l’Argentina, després de diverses dècades de domini de peronistes i radicals, la més gran fragmentació partidista en les eleccions recents ha generat, dues vegades, una segona volta i la derrota dels clàssics.
No és gaire clar que la tendència a la derrota dels partits tradicionals de govern porti inexorablement a la victòria de l’extrema dreta, que ja ha guanyat i perdut a Polònia, ha sortit del govern a Àustria, Holanda i Romania i probablement perdrà aviat a Hongria i Argentina. Un nou multipartidisme fragmentat engendra governs de coalició poc coherents, més decebedors i de menor durada.
Espanya és una democràcia relativament jove, on aquestes tendències encara no han culminat. Però atesa l’actual fragmentació polaritzada, cal esperar que els daltabaixos i la inestabilitat continuaran.