En un país on la política s’ha convertit en el fet de veure com el contrari no alça el cap, o com aconsegueixes que el de davant caigui derrotat i aprofitar per això qualsevol qüestió, seria convenient que en els temes importants els debats no es tornin impossibles, com ho són ara.
Vox ha tornat a la confrontació política l’avortament, o més aviat ha estat la ficada de pota del PP –afortunadament rectificada per la direcció nacional del PP– el que ha donat peu al fet que es parli de l’avortament, però només per deixar en evidència el contrincant. N’ha parlat Pedro Sánchez, que ha tret a la palestra la possibilitat d’incloure l’avortament com un dret constitucional, sabent que és impossible aconseguir-ho sense el suport del PP, i ho ha aprofitat Sumar, que s’ha afanyat a recordar-li al president del Govern que van ser ells que ho van proposar primer, fa un any, i el PSOE s’hi va oposar. Per què llavors no i ara sí?
Respondre a Vox amb arguments és l’única manera de fer callar els falsos discursos
Un debat estèril que no parla del més important, la situació de la interrupció voluntària de l’embaràs i els problemes que arrossega llei rere llei, des de la primera que es va aprovar el 1985, a la primera legislatura de Felipe González. Llavors, el PP, encara Aliança Popular, no només s’hi va oposar, sinó que va recórrer contra la norma davant del Tribunal Constitucional, com ha passat amb les següents. I des d’aleshores, malgrat que quan han governat no ha reformat la legislació existent, tret d’alguna qüestió poc rellevant puntual, ha estat sempre un afer incòmode per a totes les direccions del partit, i per això els populars no haurien de caure en el joc de Vox sense mesurar les conseqüències que tindrà en el debat polític, encara que rectifiqui.
Doncs bé, els espanyols agrairien als tres partits citats i als altres de l’arc parlamentari que hi hagués un debat seriós sobre per què en 12 províncies espanyoles (dades del 2024) no s’ha practicat cap avortament, de manera que obliguen les dones que hagin volgut fer ús d’aquest dret garantit per llei a traslladar-se a una altra província o a una altra comunitat autònoma; o per què gairebé el 79% dels avortaments practicats tenen lloc a la sanitat privada. Alguna cosa, doncs, falla a l’hora d’aplicar la llei.
José Luis Martínez-Almeida
La immigració també mereixeria un debat serè. Que la immigració és imprescindible perquè Espanya funcioni és una cosa que no pot negar ningú. N’hi ha prou amb sortir al carrer i veure tots els serveis que depenen que els immigrants treballin, i això en el moment que menys nivell d’ atur hi ha a Espanya. Són aquestes dades les que caldria contraposar a les afirmacions, la major part de les vegades infundades, de Vox. Respondre a Vox amb arguments és l’única manera de fer callar els falsos discursos, però per això no s’ha de reduir un debat sobre la immigració a si el Govern ha patit una altra derrota per no poder tirar endavant al Congrés l’acord amb Junts.
I tornarà a passar demà. El Congrés debatrà el decret llei de mesures urgents contra el genocidi a Gaza i de suport a la població palestina, però en realitat l’atenció residirà a saber si el Govern tindrà prou suports per tirar-lo endavant, després de l’amenaça de Podem de tombar-lo, de manera que el titular es quedarà en “ Una altra derrota del Govern”. Res a veure amb la situació a Gaza. Tot i això, del genocidi (encara que es digui massacre) que aguanta en peu de guerra la majoria dels espanyols se’n parlarà poc. Divendres, un altre cop en una altra obra de teatre, “els iugoslaus”, els actors, acabada la funció, van llegir un petit escrit: “No ens podem quedar callats”, va dir una de les actrius de la funció, i van condemnar “fermament el genocidi que l’ Estat d’Israel perpetra contra Palestina”. No hi va haver sobreactuació ni crits fora de to, només l’aplaudiment unànime de tots els espectadors posats drets, perquè és el que importa.
