Bloomsbury al Farró
Virginia Woolf va escriure una única peça teatral, titulada Freshwater. La considerava un disbarat, i a la seva vida només es representà una vegada. Va ser el 1935, durant una de les vetllades privades organitzades pel grup de Bloomsbury, cercle artístic i intel·lectual que ella fundà a Londres amb els seus germans. L’obra es basa en les amistats de la seva bestia fotògrafa: excèntrics poetes, pintors i filòsofs victorians sospiren per assolir la bellesa, i són incapaços de veure més enllà de la seva pròpia creació. Entre ells, posa com a musa fins que es rebel·la Ellen Terry, actriu que Woolf admirava per ser capaç d’emancipar-se i alliberar-se dels convencionalismes.
El director Albert Arribas ha recuperat aquell divertiment brillant. Es pot veure fins al 26 d’aquest mes a La Fàbrica, segon teatre que Albert i Daniel de la Torre –pare i fill– han obert al barri del Farró després de La Gleva. És a la plaça Mañé i Flaquer, i com que l’inauguraren el mes passat, encara hi ha un plàstic al lloc del teló. El propietari interpreta un dels personatges, i comencen rentant-li els cabells damunt l’escenari.
A ‘Freshwater’ de Virginia Woolf, com més delirant és l’escena, més corprenedora resulta
L’elenc és estel·lar (incloent-hi la cusseta Lala, que fa de mico tití). Al principi és tot tan grotesc que sembla il·luminat per unes bohèmies llums vallinclanesques. De sobte, ens convertim en el grup de Bloomsbury; veim aquesta gamberrada farcida de picades d’ullet còmplices que ha fet la nostra amiga Virginia, sempre lúcida, precursora sense saber-ho del teatre de l’absurd. Amb una intel·ligència mordaç, se’n riu de la seva generació burlant-se de la generació anterior, i arrenca riallades desconcertades del públic.
Com més delirant és l’escena, més corprenedora resulta, com si la distància de l’impossible fos un dard precís a la diana de l’emoció. Hi ha l’ambigüitat de gènere i la sexualitat femenina fluctuant d’Orlando, hi ha la revolució d’Una cambra pròpia, la paròdia del matrimoni i de l’artista, el qüestionament del realisme com a codi fiable de representació, la imaginació apassionada de l’autora. Al final de Freshwater (una comèdia), amb proposta dramatúrgica de Lluïsa Cunillé, les actrius encarnen la semblança que Woolf dedicà a Terry, i conflueixen en un retrat simbiòtic de totes dues. Brindo per elles, per tots, per Bloomsbury i pels Teatres del Farró.