Jo no tinc res personal contra l’otomà Calouste Gulbenkian, un armeni amb barba conegut com a “míster cinc per cent” encara que no va tenir mai relació amb el FC Barcelona. Dit això, maleït sia aquell 31 de juliol del 1928 en què a Calouste Gulbenkian se li va ocórrer crear allò d’“una línia vermella”, que avui fan servir fins i tot les estilistes d’Albacete quan busquen un nòvio que no ronqui i faci fitness perquè es tracta de línies vermelles.
França va a la deriva i el dimissionari Lecornu ha atribuït la seva fugida al fet que tots els partits posen “línies vermelles” i així no hi ha qui formi ni presideixi govern. Pedro Sánchez podria dir el mateix de la seva quadrilla el dia que li tombin uns pressupostos –motiu de renúncia en altres temps– i ja no diguem Salvador Illa, sant Job de la Catalunya on fins el més ximple s’ha inflat a posar línies vermelles aquests anys.
A mi el que em preocupa de debò és que les dones hagin interioritzat o metabolitzat –em faig un embolic– això de les línies vermelles. Ja sé que tota la vida hi ha hagut límits, res de res i carbasses, però sense ínfules diplomàtiques i apriorístiques. No és que no existissin –una de no escrita i freqüent: res de sexe a la primera cita, sí a la segona–, però la cosa anava de pell i foc, sense solemnitats.
Gulbenkian va crear el 1928 la “línia vermella”, de la qual avui abusen partits i nòvies
Tornant a l’amic Calouste, cal disculpar-lo perquè no sabia la que muntaria cent anys més tard, quan tot déu en política camufla el seu egoisme sota el paraigua de línies vermelles, la invocació de les quals infon una integritat falsa. Les companyies petrolieres occidentals s’estaven repartint els jaciments de l’imperi otomà amb un mapa sobre la taula i, per apaivagar els perepunyetes, Gulbenkian va agafar un bolígraf vermell, va delimitar i llestos.
Lee tambiénEurovisió fractura Europa
Durant cent anys, de línies vermelles només en parlaven els diplomàtics i quatre acadèmics, però algun graciós va vulgaritzar l’expressió gràcies a la qual partits minúsculs s’enfilen com una carbassera amb les “línies vermelles”, la coartada ideal per anar a la seva i fastiguejar la ciutadania. I els homes partidaris del diàleg, l’entesa i la cooperació de gènere amb finalitats ulteriors i no de les línies vermelles
