La poètica immersiva de Cristina Iglesias desembarca a la Pedrera

Mentre la proposta de contribució de Cristina Iglesias (Sant Sebastià, 1956) a la façana de la Glòria de la Sagrada Família –en competència amb Miquel Barceló i Javier Marín– està “en fase de pensament”, la seva obra ja dialoga amb la de Gaudí a la Pedrera amb Passatges, la seva primera exposició monogràfica a Barcelona –fins al 25 de gener–, on exhibeix més d’una trentena de peces entre les quals n’hi ha una encarregada expressament per la Fundació Catalunya La Pedrera, Bosque mineral, un conjunt escultòric amb cinc peces en forma d’arbres de pedra que creen un passatge i que el comissari, James Lingwood, descriu com “una coreografia entre la geologia de Gaudí i l’escultura d’ Iglesias”.

Durant la presentació, l’artista basca assegurava que “tot és a la natura”, tot i que alhora reconeix que part del seu treball té la intenció d’“obrir portes a altres mons, ja sigui els que són en la nostra memòria o els que se’ns afegeixen a la memòria”, i posava com a exemple dues obres que contenen textos de dos llibres de ciència-ficció. D’una banda Corredor suspendido II, a partir de El món de cristall de J.G. Ballard. De l’altra, el seu The pavillion of dreams (Elliptical gallaxy) a partir de Solaris de Stanisław Lem. Dues obres que semblen remetre al mateix, la primera com un passadís per travessar, l’altra com a espiral tancada, dues construccions semblants a les gelosies islàmiques amb aparença lleugera, com de vímet, amb ombres juganeres, però que en realitat són de ferro trenat.

També és envoltant Growth I, una peça d’alumini amb vidre entrellaçat que tant podria sortir en una pel·lícula d’ Alien com al gran saló de Joc de trons, metall fos amb formes que s’enllacen al terra com a arrels, de la mateixa manera que la sèrie Entwined, en aquest cas entrellaçada a la paret. Art immersiu, però sense pantalles.

En el treball d’ Iglesias res no és el que sembla, també a Habitación vegetal III, una instal·lació amb un recorregut d’uns set metres de llarg pel que podria ser una selva imaginària, o a Camino vegetal, una obertura on s’inicia una senda aparentment infinita, però imminentment interrompuda.

També és present en algunes de les sèries de gravats que presenta, realitzats a partir de fotografies de les seves maquetes de treball, petites obres efímeres que en canviar de mida prenen una altra dimensió en crear un espai que pertany totalment a la ficció, amb els trompe-l’oeil revelats a ulls dels curiosos.

Altres de les seves obres més representatives presents en l’exposició són els seus pous, un dels quals, Vers la terre, obre l’exposició ja al pati de l’edifici. Aquí entra en acció l’aigua, ja sigui com a corrent que connecta terra i superfície o com a mesura del temps: algunes d’aquestes variacions són aparentment estàtiques, però quan un s’hi fixa, sense pressa, alguna cosa es mou: el nivell puja o baixa i la refracció de la llum canvia el fons i el reflex. En una paret, en canvi, l’escultura de bronze Turbulence acosta el visitant a una espiral que evoca tant el moviment com la quietud mentre espera la possibilitat de ser “absorbit al centre de la tempesta, igual que dins de la ment tenim turbulències”, assegura Lingwood. El recorregut es completa amb una sala dedicada a Hondalea, la gran instal·lació al far de l’illa de Santa Clara a Sant Sebastià, amb un film i sis gravats del projecte.

Com ja és habitual, la mostra no s’acaba a la sala d’exposicions. D’una banda hi ha el documental D’arrel i d’ombra, en el qual David Trueba entra a l’estudi on l’artista treballa en les seves últimes obres i segueix la preparació de l’exposició alhora que Iglesias reflexiona sobre el seu treball i la seva trajectòria. Aquest dijous mateix, al Palau de la Música, se celebrarà un concert de la GIO Symphonia amb Frames Percussion; i l’11 de novembre el Quartet Cosmos actuarà al Foyer del Liceu amb un repertori inspirat en l’obra d’ Iglesias, que el 15 el desembre farà a l’auditori de la Pedrera la conferència La poètica de l’espai sobre el seu univers creatiu.