L’esperit d’una època

Barcelona, galeria Mayoral, opening de l’exposició Müladar, de José Luis Barquero, una plàcida tarda de setembre, al suposadament pacificat carrer Consell de Cent. A l’acte hi assisteixen amics i familiars del pintor, així com clients, col·leccionistes i una nombrosa representació de croqueteres (es diu d’aquell tipus d’homínid que els dijous a la tarda surt al carrer amb l’únic propòsit de poder endrapar de franc croquetes i calamars). Amb permís del Liceu, la cita constitueix una veritable rentrée, amb el millor de la burgesia i el petardeig locals.

Com ha de ser i ha estat sempre quan es convoca un acte social rellevant a Barcelona, pocs dies abans de la inauguració La Vanguardia escalfa motors presentant el jove pintor i la seva obra, que, segons explica ell mateix al diari, “treballa des de l’error, des dels marges, el llindar i la visceralitat, interpel·lant l’espectador perquè s’aturi i sigui conscient del moment present”. I el moment present és, en les seves teles, caos, tristesa i ansietat existencial, això sí, gràcies als filtres d’Instagram, el gimnàs i les punxades de Mounjaro, força suportables per a la majoria dels assistents.

“I aquest, qui és?”, em pregunta descarat un prestigiós procurador que casualment passava per allà, encara amb pantalons curts i més bronzejat que un conguito. “Un jove sorprenent i talentós, que a més s’ha fet famós a les xarxes perquè Los Javis li van comprar un quadre quan es van traslladar a Pozuelo de Alarcón, la finca on, segons expliquen ells mateixos, ‘tot l’any és estiu’”. “I Los Javis qui són?”, repregunta, enèrgic, el meu amic. Són els creadors de sèries tan venerades com La Veneno, Paquita Salas o La Mesías, per citar tan sols alguns dels seus grans hits. Vista la seva mirada remugant, recalco: “ Barquero és un artista emergent, que encara busca la seva veu, però que trepitja fort. Los Javis, en canvi, són artistes consagrats, encara que controvertits. Segons la crítica progre, la parella encarna com ningú els valors trans del nostre temps; segons els conservadors són unes mamarratxes postmodernes, l’últim espeternec de la cultura woke a Espanya, país que, com és sabut, sempre viu les tendències culturals d’ahir com a novetats d’avui. En temps tan polaritzats com els nostres, encara és aviat per saber si quan governi la dreta es menjaran un torrat”, li reconec.

Tornant cap a casa, incòmode amb la conversa i absort en les meves cavil·la­cions sobre si les obres de Barquero són representatives o no de l’esperit d’una època, de sobte em va venir a la memòria l’impacte que va tenir en Hegel veure davant seu Napoleó muntant a cavall, a Jena, també una tarda de tardor, però fa dos segles, el 1806. Per al filòsof, Napoleó sí que encarnava com ningú, “l’ànima del món!”, la personificació del motor de la història, que en aquells anys no era cap altre que l’aspiració al triomf de la llibertat sobre l’antic règim.

En els nostres temps sense nord, ningú no representa del tot ningú; potser és aquest el tresor que cal preservar

I com és l’ànima del nostre temps?, vaig pensar. Encara la representa la llibertat que va enlluernar Hegel? O potser li és més pròpia la reacció conservadora que han generat els seus excessos? Vist l’auge de l’extrema dreta, serà la por de perdre-la el que la definirà?

Pocs dies després de l’exposició a la Majoral, vaig assistir a una altra inauguració similar, també d’un jove pintor, Iván Forcadell, a la nova galeria Seltz, al carrer Balmes, igualment fins a la bandera. Si Barquero és fosc, dolençós i introvertit, Forcadell és color, alegria i vitalisme. Elitista i espiri­tual l’un; poble i argila, l’altre. De la mateixa generació, però de mons diferents...

Lee también

Cuidar la reputació

Santi Vila

Desconec si Barquero o Forcadell són o seran representatius de res, o si en algun moment ho ha estat el món de Los Javis. El que sí que percebo en tots ells és una llibertat creativa honesta i refrescant, que espero que no trobem mai a faltar, com va passar amb les avantguardes quan l’auge dels autoritarismes, al segle passat. En els nostres temps postmoderns, eclèctics i sense nord, ningú no representa del tot ningú, però potser justament és aquest el tresor que cal preservar. Perquè pot ser que la nostra època estigui malalta de nihilisme, però no s’ha posat mai fi a una malaltia enterrant els malalts.