En el seu discurs d’investidura, John F. Kennedy va dir als nord-americans que no podien continuar preguntant-se què podia fer el seu país per ells, sinó que havien de preguntar-se què podien fer ells pel seu país. Seixanta-quatre anys després, Salvador Illa va formular una cosa semblant al Parlament en el debat de política general, quan va proclamar que ens hem de preocupar menys del que poden fer els altres i el que toca és preocupar-se més del que hem de fer nosaltres. Illa es va voler distanciar del victimisme pujolista per abraçar el realisme kennedià. En un món cada cop més individualista, hem de posar en relleu l’esforç col·lectiu. I a aquells que repeteixen que el país no els representa, preguntar-los si són capaços de si representar-se amb dignitat ells mateixos.
És evident que cal exigir a les institucions la màxima eficàcia per millorar l’Estat de benestar, que comença a descosir-se per les costures. Però ho hem de fer des de la nostra pròpia exigència per ser millors, més eficients i més solidaris. Juraria que quan Illa va arribar al seu despatx a la Generalitat devia dir una cosa semblant al que Kennedy va comentar al trepitjar la Casa Blanca: “Quan vam arribar a l’oficina, el que més em va sorprendre va ser descobrir que les coses estaven tan malament com havíem estat dient”.
El president català s’allunya del victimisme pujolista i abraça el discurs kennedià
Serà difícil que Illa pugui aprovar els pressupostos, per necessaris que siguin. L’oposició utilitza els pressupostos per intentar tombar els governs, quan sovint només acaben tombant el país. També en això l’actual inquilí de la Generalitat és especial, ja que estava disposat a aprovar-los al seu antecessor per sentit de la responsabilitat, sense grans exigències. El país necessita millorar en habitatge, educació, sanitat o serveis socials i per això fan falta uns pressupostos expansius.
Lee tambiénTornar a imantar la brúixola
Illa no és un mitinguer, ni un ideòleg. És un home tranquil, que aspira a ser un bon gestor. En un món de líders cridaners i desenraonats, intenta fer les coses acceptablement bé i sense soroll. No l’hi posaran fàcil, malgrat la seva onda de cabell kennediana.