Potser Joan Miró no seria Joan Miró sense haver anat a París, ni pel que hi va aprendre ni pel reconeixement rebut allà, però, com hauria estat la seva obra sense estar en contacte amb la pintura nord-americana? Aquesta és una de les preguntes que intenta respondre Miró i els Estats Units, la nova exposició de la fundació, que culmina la celebració del 50è aniversari amb una mostra que continua les que els últims anys l’han posat en relació amb Paul Klee, Henri Matisse i Picasso.
La nova exposició –fins al 22 de febrer– traça el relat de la influència bidireccional entre el pintor català i molts dels seus contemporanis nord-americans ja des que el 1926 s’exposen a Nova York dues obres seves, Le renversement i Pintura, que per primera vegada es poden veure juntes aquí. Com explica el director de la fundació, Marko Daniel –comissari amb Matthew Gale i Dolors Rodríguez Roig, en col·laboració amb Elsa Smithgall, de The Phillips Collection, que la durà a Washington l’any que ve–, Miró hi arriba “en el context polític de la repressió franquista a Espanya, i allà entra en conversa amb tots aquests artistes, parlen i s’escolten”. Per a l’artista, els Estats Units van representar “possibilitats, llibertat, democràcia i esperança, valors que avui necessitem més que mai”.
Lee también
Matthew Gale, Marko Daniel, Silvia Churruca –directora de comunicació de la Fundació BBVA, patrocinadora de l'exposició– i Dolors Rodríguez Roig
La nòmina dels 49 artistes –als quals caldria sumar Josep Lluís Sert, ja que “és gràcies al seu edifici que podem establir aquests vincles entre els artistes”, assegura Daniel– és espectacular, amb un total de 138 obres, d’alguns dels grans creadors del segle XX com ara Louise Bourgeois, Alice Trumbull Mason, Lee Krasner, Grace Hartigan, Janet Sobel, Helen Frankenthaler, Joan Mitchell, Maya Deren, Michael Corinne West, Perle Fine o Peter Miller. I és que l’exposició ha volgut destacar que en un temps en què els noms masculins eren els que dominaven el món de l’art, Miró va influir i va ser influït per moltes dones, algunes de les quals, com Miller, fins i tot es van canviar el nom per despistar la crítica. Amb algunes artistes com Alice Trumbull Mason es van conèixer a l’Atelier 17 –el taller de gravat que Stanley William Hayter va inaugurar a París i el 1940 va dur a Nova York–, i, com recorda Rodríguez Roig, durant un temps van ser veïns de taller.
Una de les sales reflecteix la gran relació entre l'artista català i Alexander Calder
Però d’artistes homes també n’hi ha de representats, esclar, i no són precisament insignificants, com per exemple Alexander Calder –es van conèixer el 1928 i van ser amics per sempre, intercanviant-se obra i enriquint-se artísticament–, Salvador Dalí –el 1941 el MoMA dedica una retrospectiva independent a cadascú, i ho fa alhora–, Marcel Duchamp, Mark Rothko, Robert Motherwell, Jackson Pollock, Wifredo Lam, Roberto Matta o Willem de Kooning. Alguns d’ells no són nord-americans, però o bé són companys de viatge o pels avatars de la vida van fer bona part de la seva carrera als EUA.
'Les estacions', de Lee Krasner, prestada per primera vegada pel Whitney Museum, és una de les grans obres de l'exposició
Matthew Gale explica que “Miró va creuar l’Atlàntic sis o set vegades entre el 1947 i el 1968, i la seva conversa amb altres artistes és artística, perquè ni ell va aprendre anglès, ni molts dels artistes parlaven castellà, i molt menys català”. La influència va ser recíproca: si el 1970 va assegurar que “va ser realment la pintura americana la que em va inspirar”, i en alguna ocasió havia citat noms com Baziotes, Rothko o Motherwell, aquests mateixos artistes també es van declarar influïts pel català.
L’exposició mostra el desplaçament del centre de gravetat de l’art de París a Nova York, una ciutat que va donar una nova empenta a Miró i alhora va fer la seva obra encara més internacional i innovadora.
Viure l’exposició fent volar coloms
Noves propostes
Ja comença a ser habitual que els museus preparin activitats paral·leles que ampliïn el contingut, i Miró i els Estats Units no n’és una excepció, amb un cicle de Relectures amb el punt de vista en diverses disciplines artístiques, com la dansa amb Meritxell Balada o el gravat amb Julia Pelletier, entre d’altres.
Amb aquesta exposició, però, la Fundació Joan Miró comença un nou projecte, aquí titulat Manual per fer volar coloms, una petita capsa amb fitxes que fan propostes per jugar amb algunes de les obres que s’hi exposen.
Per exemple, al costat de l’obra Canyon de Helen Frankenthaler una estrella carbassa –o blava, segons la proposta– ens indica que hi ha un contingut extra. Agafem la fitxa: “Sentir. 1. Quan et situes davant d’un quadre de Helen Frankenthaler de grans dimensions, canvia el teu respirar? Sembla que l’obra t’abraci?”. I així fins a set idees.
Les exposicions també es viuen.
