Donald Trump ha exportat al món la seva manera de governar els Estats Units. Actua mogut per raons personals, i les seves referències són el poder, els diners i la família. No suporta als febles i per això ha admirat sempre a Benjamin Netanyahu, perquè el considera un tipus dur, algú que, com va explicar el periodista Robert Kaplan, “és capaç de suportar uns nivells d’estrès excepcionals, algú que decideix sobre guerres, execució d’enemics, crisi de govern i persecucions judicials”. Aquestes coses impressionen Trump.
Com en una història mafiosa, l’israelià li va faltar al respecte a Trump. Ara ho paga
El de Trump i Netanyahu ha estat un respecte mutu que recorda als codis d’honor dels clans mafiosos, i que es trenca en el moment en què una de les parts s’entremet en el terreny de l’altre. Va calcular malament Netanyahu quan va donar llum verda el 9 de setembre al bombardeig sobre Doha, la capital qatariana? Quina part d’aquell codi va vulnerar el primer ministre israelià al colpejar un país amic dels EUA en el qual la primera potència hi té la seva principal base militar a la regió, on els fills de Trump i del seu amic Witkoff tenen negocis amb criptomonedes i en el que la família reial ha complimentat el president americà amb la donació d’un Boeing 747-8 per utilitzar-lo com Air Force One?
Es pot pensar que l’alto el foc a Gaza, el més convincent dels que s’han firmat fins ara malgrat la seva fragilitat, és fruit de la pressió de l’opinió pública internacional, de la resistència palestina, de l’enorme patiment dels gazians i de la tenaç dissidència dels familiars de les víctimes israelianes. Però la realitat és que som aquí perquè Trump pensa que Netanyahu havia anat massa lluny. Havia ofès al cercle d’amics i d’interessos de Trump. I ha estat l’extensa xarxa de relacions teixida pel seu gendre Jared Kushner en una regió en la que Trump hi té grans expectatives de negocis, la que més ha influït en la redacció del pla de vint punts que Netanyahu va haver d’empassar-se en la seva visita a la Casa Blanca.
Trump li passa a Netanyahu el telèfon perquè es disculpi davant el primer ministre de Qatar
Quan la Casa Blanca va difondre en blanc i negre unes fotografies de la trobada en les quals mostrava un amenaçador Donald Trump passant-li el telèfon Netanyahu perquè es disculpés davant el primer ministre de Qatar, el missatge que va transmetre va ser inequívoc. El primer ministre israelià ha negat les informacions de la premsa israeliana segons la qual els americans li van redactar fins i tot la disculpa. No va fer falta tant. N’hi va haver prou amb la fotografia per saber qui mana aquí.
Per tot això hem arribat fins aquí. Per un error de càlcul de Netanyahu, la seva provocació a l’amic del teu amic. I una ofensa així no s’arregla només amb una trucada. Cal regalar alguna cosa més. Des del bombardeig del 8 de setembre, l’administració Trump ha modificat la seva política cap a Gaza. Del projecte d’una Riviera grotesca per al desolat territori palestí s’ha passat a pactar un document en el qual s’esmenta la creació de l’ Estat palestí. Una política en la que Trump no hi creu. Però que està obligat a assumir temporalment per mantenir la seva autoritat. Així s’escriu la història.
Lee tambiénDonald Trump desfermat
