La seva capacitat per al desconcert és única. Va començar la setmana amb el comiat d’un comediant rebel, va sembrar el pànic entre les embarassades al vincular paracetamol i autisme i va fer a l’ONU un discurs furiós i malhumorat.
Donald Trump s'adreça a l'audiencia en la 80 reunió de l'assemblea general de l'ONU)
Hi ha un detall revelador del discurs de Donald Trump davant l’Assemblea General de las Nacions Unides dimarts. És la diferència amb què les seves paraules van ser rebudes en el seu primer discurs en aquest mateix auditori el 2018 i en com els assistents van reaccionar aquesta vegada. Fa set anys, les paraules de Trump van fer somriure els 192 delegats. Pel que deia, per les mitges veritats que explicava i per les exageracions que utilitzava. Dimarts passat, en canvi, ningú no estava d’humor per riure. Tots el van escoltar en silenci. Van entendre que eren davant un discurs històric. No pel seu contingut -que no passarà als annals de la diplomàcia internacional-, sinó per com d’estrany i rar va ser tot el que van escoltar.
Trump no deixa mai indiferent. Del seu discurs d'inici de mandat, el 2017, el seu correligionari i expresident George W. Bush va dir de la seva intervenció que va ser “com una merda rara” ( that was some weird shit ). Aquesta vegada ningú no ha dit res semblant. A tot estirar hi ha qui l’ ha comparat en la seva extravagància amb la intervenció d’un jove Fidel Castro vestit de guerriller el 1960, que va durar quatre hores i mitja que van deixar als assistents clavats a les butaques. El de Trump no va arribar als 60 minuts. Però el que havia de ser una oportunitat per exposar la seva visió del món, va quedar en una desordenada i reiterativa venjança cap a la ciència del canvi climàtic (a la qual va dedicar una quarta part del seu discurs), cap a Europa i cap als valors de la institució que l’acollia.
Donald Trump no és un accident de la història. Això ja ha quedat clar. També sembla probable que romandrà en el poder tot el temps que pugui. No necessita parlar amb Vladimir Putin o Xi Jinping sobre els misteris de la longevitat. En té prou amb el seu ego per sentir que viurà eternament. I el dia en què va parlar davant l’assemblea a Nova York, era una màquina sense frens. Pura desinhibició.
L’escala mecànica que l’havia de portar a l’auditori es va aturar a mig camí. El teleprompter va fallar i es va queixar també que no se'l sentia prou bé. Finalment, ja en ple discurs, una sinapsi esbojarrada i venjativa li va fer recordar que l’ONU li havia rebutjat a primers dels 2000, el contracte de renovació de la seu central a Nova York amb marbre i caoba per uns 1.200 milions de dòlars. Aquell rebuig encara li dol a qui va ser rei de l’immobiliari de Manhattan.
La coalició d’aliats que recolza al president sap que aquest és un moment únic, revolucionari
Tot això el va convertir en un home malhumorat, un Trump desencadenat. Podia haver parlat de la mort del multilateralisme, de la fi del món liberal, del canvi de la seva política exterior, de Gaza, d’ Ucraïna... Però no, van poder més les seves obsessions, que va desgranar amb un llenguatge cru.
Va dir que estimava Europa, però va lamentar veure-la “devastada per la immigració i per l’energia”. Va plorar la pèrdua del paisatge d’ Escòcia per culpa dels molins de vent i va acusar els ecologistes de voler matar les vaques. Sobre la política energètica europea va dir que “vostès fan això perquè volen ser políticament correctes”. Per després aclarir quin era el seu diagnòstic: “se n’estan anant a l’infern”. Va qualificar el canvi climàtic com l’estafa” “més gran mai perpetrada i va dir que la immigració, de la qual va responsabilitzar en part l’ONU, acabarà amb Occident. Va lamentar també que la institució no l’hagués trucat per col·laborar en el seu herculi esforç per eliminar amb les guerres (segons ell, set processos de pau en vuit mesos).
Una de les frases a què recorren els comentaristes per comparar el vertiginós període transcorregut des que Trump va prendre possessió del càrrec, el 20 de gener, pertany a Lenin i està escrita en una carta enviada des del seu exili a Suïssa el 1917. “Hi ha dècades en què no passa res i setmanes en què passen dècades”. Al·ludeixen així a l’excepcionalitat del moment històric que estem vivint. A aquests vuit mesos en què el president ha actuat com a accelerador dels canvis. Ja ho deia el dirigent comunista: les revolucions tenen èxit quan les condicions objectives estan posades.
Trump és avui al vèrtex de les dues grans forces transformadores dels Estats Units. D’una part el MAGA, aquest moviment reaccionari que ve de lluny, dels anys vuitanta, i que no ha descansat fins a enterrar l’ordre liberal que hem conegut. De l’altra, els mega milionaris tecnològics que estan canviant l’economia amb inversions gegantines en la Intel·ligència Artificial. Aquestes dues forces són molt diferents i tenen interessos diversos. Però coincideixen en una cosa: saben que aquest és el seu moment. O ara o mai.
Podia haver explicar a l’ONU perquè desmantella l’ordre liberal, però va preferir passar comptes
I reconeixen que Trump és capaç d’això i de molt més. De fet, cada setmana que passa supera l’anterior en la seva capacitat de sorpresa i de desconcert. Aquesta última va començar amb l’ acomiadament d’un comediant irreverent ( Jimmy Kimmel), i va acabar amb una xerrada des de la Sala Oval de la Casa Blanca al costat de l’indescriptible Robert F. Kennedy Jr. al costat. En ella, Trump es va transmutar en una cosa semblant al Doctor Rosado (*) i va desencadenar el terror de les embarassades a l’alertar-les que si consumeixen paracetamol, poden parir nens autistes.
(*Per als més joves cal explicar que el Doctor Rosado va ser un popular personatge de la televisió espanyola dels anys 70 que oferia consells de salut per als que volien conduir borratxos o receptes com tornar a la vida a un mort apagant-li un cigarret sobre el cap).
Lee tambiénEuropa mira de reüll als anys 30
