El cel és trist. La realitat no és un obstacle. L’esperança és un error. Són frases que condensen una filosofia. Pertanyen a l’hongarès László Krasznahorkai ( Gyula, 1954), recent Nobel de Literatura. És d’aquella estirp d’escriptors que no només escriuen: arrosseguen el lector cap a una altra respiració. Llegir-lo és rendir-se a un corrent que no admet interrupcions. La seva sintaxi s’assembla més a un riu en crescuda que a un curs contingut.
Laszlo Krasznahorkai, en una foto del 2018
No va voler mai ser escriptor –“no volia ser res en concret”, ens va explicar l’any passat a Marràqueix, on va rebre el premi Formentor, dirigit amb gran encert per Basilio Baltasar–, però va acabar convertint-se en una de les veus més singulars de la literatura contemporània. Adan Kovacsics, el seu traductor, ha traslladat a l’espanyol la seva música hipnòtica sense trair-la (Tango satànic l’ha traduït al català Carles Dachs).
És de la estirp d’escriptors que arrosseguen el lector cap a una altra respiració
Abans d’escriure, va treballar amb les mans, en oficis humils. D’aquí va conservar una mirada incrustada en la pobresa, en la fragilitat d’allò comunitari. Després es va dedicar a la literatura convençut que la perfecció era inabastable i que només per això valia la pena perseverar. A Tango satànic, una de les seves obres més emblemàtiques, el temps és elàstic. Els personatges deambulen sota la pluja per un poble condemnat a repetir el seu fracàs, com si la fatalitat provingués no de la política, sinó de la condició humana. Les façanes són màscares: a sota, la ruïna. I, entre la podridura, una nena que encarna la innocència en un món devastat.
Lee tambiénAyuso en estat pur
Les frases interminables de les seves pàgines van trobar el correlat en els plans dilatats del cineasta Béla Tarr. La seva malenconia, lluny de ser narcòtica, és una forma d’acceptació: la vida s’acaba, la pèrdua és inevitable, la incomprensió ens envolta. Aquesta mirada fa suportable l’insuportable.
L’hongarès és la seva pàtria: gramàtica sense gènere, vocals en harmonia. Refugi i condemna: “No sé si ella viu en mi o jo en ella”. La paradoxa no és casual. Als seus llibres, la identitat no es resol mai. L’àmbit polític es filtra fins i tot quan no ho busca. Les seves novel·les retraten una societat presonera de falses promeses. No és estrany que, parlant de l’ Hongria d’ Orbán, la defineixi amb una imatge brutal: “Un gran manicomi”.