Un amic navarrès, Carlos Andreu, home temperat si és que n’hi ha, em remet aquest missatge: “Cada dia que passa veig més i més a prop la teva teoria. Espanya es mor”. I és per aquesta situació agònica que concreto tot seguit els termes de la meva relació amb Espanya, a tall de memòria testamentària:
I. Què és per a mi Espanya? És un àmbit de solidaritat primària i immediata on tots els espanyols som iguals, i que ve definit per la geografia, la Península “inevitable”, i per la història, que ha conformat a la Península, al llarg dels segles, tres nacions: Portugal, Espanya i Andorra. Poso un exemple personal: no he estat mai a Almeria, Lugo i Terol, però això no obsta perquè senti i tingui la seva gent per tan propera com aquella amb qui convisc. És una solidaritat que resulta del meu sentit de pertinença a una entitat històrica i un projecte polític de futur, que engloba i enfila tothom per igual: Espanya.
II. Què significa per mi Espanya? Només encerto a expressar-ho amb paraules de Manuel Azaña: “Soc espanyol com el que més; podria haver estat patagó o samoà, però, en fi, soc espanyol, cosa que no em sembla, ni per a mal ni per a bé, cosa de l’altre món”. Això no obsta perquè afegeixi, també amb Don Manuel, que “Espanya és, sens dubte, l’entitat més quantiosa de la meva vida moral, capítol dominant de la meva educació estètica, il·lació amb el passat, prospecció sobre el futur (…). Em sento viure-hi, expressat per ella i, si ho puc dir així, indivís”.
III. Què vull avui per a Espanya en l’àmbit polític? Que tots, ciutadans i governants, tinguem present que la democràcia no és un do del cel gratuït, sinó un encaix molt delicat, que necessita cures i exigeix sacrificis i limitacions voluntàries. Alexis de Tocqueville va advertir que la perversió de la democràcia prové de confondre “ideal democràtic” amb “tirania de la majoria”. Per tant, “som més” no és una raó; és una manifestació clara de despotisme. Màxim, quan s’aixeca un “mur” entre els que són més i la resta de ciutadans. I Franz von Hayek va sostenir que els poders de l’Estat han de ser sempre limitats, perquè els governants no puguin actuar al seu gust amb el pretext de la majoria.
La democràcia és un encaix molt delicat que necessita cures i exigeix sacrificis
IV. Què se n’ha de fer, del passat? David Rieff ( Contra la memòria) sosté que la memòria dels conflictes pot servir per buscar: 1) La veritat. 2) La justícia (o reparació). 3) La pau (o convivència). I que els tres objectius són lloables, però de difícil consecució simultània, ja que la justícia o la veritat no s’han d’anteposar a la pau. Tzvetan Todorov (Memòria del mal, temptació del bé) rebutja el “totalitarisme de la memòria”, basat en la sacralització d’ una versió de la història com a intocable. I José Álvarez Junco (Qué hacer con un pasado sucio) reivindica “visions complexes del passat”, que permetin “conèixer el que ha passat, impartir justícia, reformar les institucions, reparar moralment i materialment les víctimes, evocar-les per mitjà d’una política commemorativa”, però sabent que si “creem identitats que s’identifiquen amb un sol bàndol, (això) farà que es desencadenin emocions incontrolades”.
V. Quin és el risc més greu que corre avui Espanya? El risc més greu és que el “som més” i el “mur” provoquin una polarització extrema que, unida a un “totalitarisme de la memòria”, que sacralitzi la Segona República oblidant les gravíssimes responsabilitats compartides i busqui una revenja de la Guerra Civil, provoquin un enfrontament que, potser ja latent, emergeixi amb força i es faci definitivament incontrolable en un futur proper.
Lee tambiénUna moció de censura necessària
VI. Què cal fer per evitar-ho? C aldria el que avui sembla impossible: Que els dos grans partits cridats a vertebrar el centre sociològic, el Partit Popular i el Partit Socialista, recuperin el seny i la bona educació, pactin entre tots dos mitja dotzena de qüestions bàsiques que té plantejades Espanya (incloent-hi la qüestió territorial) i evitin que ho impedeixin els populistes descordats.
VII. Per què escric aquest article? Perquè, quan tot hagi passat, no es pugui dir que no es va advertir.