Hi ha dies en què et rebel·les i deixes el mòbil abandonat com un gos, en la foscor de la bossa. Que es devori a si mateix, t’és igual tot. La llum ara és teva; tens les mans lliures i has tret el cap a la superfície com un corb marí, omples d’aire els pulmons i la vista se t’obre de bat a bat. Veus passar edificis curiosos per la finestra de l’autobús, núvols, arbres que comencen a envermellir les fulles. Les cares de la gent, quin poema, amb els seus nassos variats, o les orelles, aquells cargols de mar indescriptibles que inquietaven Julio Cortázar. No és difícil obsessionar-se amb les formes de les orelles i els seus significats ocults. De sobte assisteixes a l’espectacle de tots aquells caps que es mouen al teu voltant, al carrer, bustos mil·lenaris, en certa manera, amb els seus pentinats, fins i tot algun de cabells arrissats.
Ja era hora, penses, després d’una dècada de tirania de la moda de les cabelleres femenines allisades, com fures desmaiades sobre les espatlles. Benvinguts una altra vegada els rínxols lliures, penses, perquè avui també has reviscut la facultat de generar alguns pensaments, encara que siguin petits. Capgrossos que xipollegen per la teva ment, aquest matí revolucionari.
L’artefacte et xucla el cervell, surts de casa i ja vas d’una banda a l’altra al teu núvol solitari
Els altres dies una por et rosega el clatell. Així que agafes el mòbil sense sortir del llit, abaixes el cap i t’entubes. L’artefacte et xucla el cervell, surts de casa i ja vas d’una banda a l’altra al teu núvol solitari sense parar de fer coses alhora que fas altres coses encara més productives per a un futur feliç que no et deixa viure. Gestiones, busques, contestes i ja no recordes què buscaves, et fan mal els ditets, però no pots parar ni deixar de mirar això i allò que també és urgent i aquí hi ha millors opcions, quina parada de metro és aquesta, i una altra vegada no saps què busques o per a què, i aquesta dada i aquella i no perdis un segon perquè sempre hi ha oportunitats i ets la teva marca i la teva empresa i el teu millor producte, deambulant per la gran ciutat.
Lee tambiénUn món pèsol
A la nit recordes aquell dinar, uns quinze anys enrere, on vas veure per primera vegada una amiga enviant emails de feina en el seu temps lliure. Que absurd que et va semblar veure-la allà amb el mòbil, sense assaborir ni el vi ni el pollastre cruixent. Com vas riure de la teva amiga perquè portava l’ oficina a sobre, com una esclava. Que boja. I mira’t.