Ahir a la nit me’n vaig anar a dormir sense saber com s’acabava el partit entre el Sabadell i el Bilbao Biscaia, que sembla una eliminatòria de setzens de final de la Copa del Rei. Vaig llegir que a la mitjanit de divendres a dissabte s’acabava el termini perquè els accionistes prenguessin la decisió. Però ara resulta que fins divendres que ve no coneixerem els resultats. Visc sense viure en mi. Aquest ha estat sens dubte el derbi més agraït per la premsa espanyola, que ha vist com els dos bancs regaven de publicitat pàgines de diaris i pauses de teles i ràdios. Gràcies per la despesa. Molt sobrats han d’anar, senyors de la banca, per fer tal dispendi d’amor, per a tanta bogeria. Quan ara em cobrin comissions per treure diners d’un caixer que no és el meu, seré feliç. Algú haurà de pagar la festa. Només m’ha faltat la composició d’un himne, com si fos la Champions. “I tu de qui ets, del Sabadell o del BBVA?”, dirien els No me Pises que Llevo Chanclas, en aquest cas, els No em Trepitgis que Porto Nàutics.
Per sort, ja sabem qui s’ha emportat el premi Nobel de la Pau d’aquest any. Es veu que hi havia més de 300 candidats, perquè després diguin que el món està malament. La majoria d’aquests candidats han sigut discrets: el Nobel te’l donen perquè d’altres ho demanen per tu, o almenys això fan veure. Segur que també pressionen el jurat, però de manera dissimulada. Trump, no. Trump va de cara: “No ho entendré si no me’l donen”. La modèstia no va amb ell. És un paio increïble. Ell pensa que constantment diu genialitats. Dijous va dir que caldria fer fora Espanya de l’OTAN. Si ell sabés la que vam muntar per entrar-hi... Jo li donaria el Nobel. De la Pau? Per què no. Psicologia inversa. Aquest home necessita amor.
El signe dels temps: allò friqui que ens feia riure ha passat a ser influent
La setmana ha estat bona pel que fa a frases que la política espanyola ens regala. Al podi hi ha “ Ànims, Alberto”, de Pedro Sánchez, i “Aneu a avortar a una altra banda”, d’Isabel Díaz Ayuso. Totes dues faran pupa a la mateixa persona, Núñez Feijóo. No sé com s’ho munta Don Alberto per fer sempre aquesta sensació que li queden dos telenotícies. Quan, si no hi ha una hecatombe, serà el pròxim president del govern. Per a la seva desgràcia, ningú no descarta l’hecatombe. Als cenacles de Madrid hi ha nervis. El PP no s’enlaira a les enquestes, Vox diuen que puja. Per què volem Vox si ja tenim Ayuso?
Lee tambiénPalestina es queda sense Champions
El candidat moderat que estava construint la dreta espanyola més centrista tampoc no ha tingut una bona setmana. Moreno Bonilla, el president andalús, conegut pels seus paisans com a Juanma, s’ha ficat en un bon embolic amb un dels escàndols més esgarrifosos dels últims temps. No es tracta d’un cas de corrupció habitual: algú que s’ha emportat diners públics. No. Dones amb càncer de mama que no van saber que en tenien per una negligència de l’administració pública. A veure quin polític surt viu d’això.
Mentrestant, Mazón sense dimitir. I, a sobre, aquest cap de setmana no hi ha Lliga perquè juga la selecció. Un dels millors jugadors de la roja, Marcos Llorente, ha donat una entrevista seriosa a la ràdio dels bisbes, i ha parlat de conspiracions. Fa anys aquestes declaracions les podria haver fet Carlos Jesús, el de Raticulín. Apareixia a un programa d’humor d’Alfonso Arús. I tots ens en rèiem de les seves coses. També hi havia burla. Era friqui, grotesc. I nosaltres, cruels. Ara soc Cristofer. Ara soc Micael. Aquest ha sigut el canvi dels temps: Carlos Jesús, que al cel sigui, tenia zero credibilitat. Ara hauria passat de fer-nos riure a convertir-se en un influencer. Carlos Jesús és a tot arreu: mana als EUA, dirigeix la Comunitat de Madrid i juga a la selecció espanyola. Què pot sortir malament?