A aquesta una societat li costa d’acceptar que hi hagi individus per a qui és impossible mantenir-se en posició dempeus en una fila. Els definim, segons com els vagi, com a bojos, inadaptats, friquis o genis.
La categorització varia en funció de fins a quin punt ens sembla greu la seva insubordinació respecte a les idees i maneres col·lectives que els altres donem per bones. Tot i això, moltes vegades l’únic que diferencia el guillat del geni és l’èxit o el fracàs de la seva ximpleria.
Sembla difícil que Llorente entri a la categoria dels genis, però cal reconèixer-li caràcter
El Johan Cruyff entrenador s’hauria quedat en el primer sense les lligues de Tenerife i la Champions a la pròrroga. Com que era més llest, veia coses que es quedaven a les fosques per als altres. Per això va arribar abans que qualsevol altre al futur del futbol.
No compararem el Mestre amb el migcampista de l’ Atlètic de Madrid, Marcos Llorente, però serveix el recordatori de l’home que va canviar el futbol per referir-nos al jugador matalasser, que han crucificat aquests dies per les seves afirmacions conspiranoiques.
Llorente ja va trepitjar la ratlla del sentit comú fa mesos, quan va dir que prendre el sol amb protecció és un error. També sabem que està convençut que les ulleres de sol són perjudicials per als ulls. I, si encara faltava alguna cosa, també ha donat per bona la teoria dels chemtrails , això és, la creença que les línies de condensació blanques que deixen els avions al cel són en realitat agents químics o biològics ruixats perquè no plogui o perjudicar la nostra salut.
El pobre Llorente ha rebut tota mena de crítiques per dir el que pensa. Els que pertanyem a la massa ens posem molt nerviosos de seguida amb els desencaminats. Insultar-los, compadir-los o menysprear-los són maneres diferents que pretenen el mateix: que l’ovella negra torni a la blancor. Esdevé aquesta por de les opinions que jutgem extemporànies d’un malentès: creure que un jugador de futbol perd el dret a fer seves teories extravagants i a exposar-les amb llibertat. A aquest malentès, se n’afegeix un altre: pensar que podem obligar un futbolista a convertir-se en un ésser immaculat, una responsabilitat que el jugador no ha d’acceptar necessàriament: convertir-se en un ésser immaculat per poder continuar com a exemple.
Sembla difícil que Llorente entri a la selecta categoria dels genis, però almenys cal reconèixer-li caràcter per no intimidar-se i sinceritat malgrat tot i contra tots. Podem riure per sota del nas de les seves opinions, però, sens dubte, és excessiu considerar-lo un perill públic com alguns han pretès.
No és més que un jugador de futbol autoconvençut de coses estranyíssimes. Un friqui com tants d’altres, però en cap cas una amenaça per a la salut pública i per als joves i nens, com alguns pretenen davant del seu simbòlic cos crucificat.