A l’equip d’en László
En el celebrat Nobel de Literatura a l’hongarès László Krasznahorkai hi ha subjacent una aposta de l’Acadèmia Sueca per la concepció tradicional de la novel·la, entesa com a construcció de ficció autònoma i distant dels fets reals. La vida real i el context dels autors poden nodrir-los, però aquests elements queden subsumits a la seva imaginació, alimenten el treball de l’escriptor-arquitecte que erigeix un monument (la novel·la) on res no és cert però tot ho sembla. Així s’han construït unes quantes de les obres universals i intemporals que perduren a través de les generacions.
Les decisions que ha pres l’Acadèmia Sueca aquest segle, amb l’única –i justificada– excepció d’ Annie Ernaux, contrasten amb l’auge que experimenten a les llibreries la literatura del jo, el testimoni directe, els diaris íntims, tota aquella realitat escrita i desproveïda d’aquell intens treball de transformació o sublimació que, al desaparèixer, converteix els autors en personatges que viuen per explicar-nos la seva quotidianitat, des d’una infidelitat fins a la ingesta d’una beguda làctia. Una prosa senzilla, clara, sembla imposar-se llavors com a nou cànon i garantia de l’autenticitat del narrat. Però, igual com passa amb alguns matrimonis, hi ha certs llibres que es desintegren, ai, víctimes del sincericidi.
L’Acadèmia Sueca aposta per la concepció tradicional de la novel·la, entesa com a construcció de ficció autònoma i distant dels fets reals
Els homes justos del jurat suec ens assenyalen una altra via: la de l’escriptor que no és un simple notari que aixeca acta del que passa, sinó que està assegut, bevent i escoltant música en una cantonada de la cantina de Mos Eisley de Star Wars. Algú que, en una feina de llarg alè, dibuixa un món nou, no exactament el nostre, amb un univers d’éssers ficcionals creuats, endinsant-se en paratges lingüístics i sensorials desconeguts i on, per tràgic que pugui ser el que s’esdevé, s’imposa el plaer de la narració, el poder de l’inesperat, la complexitat de la contradicció.
La intimitat real, sense filtres, apareix en ocasions en el terreny del periodisme –que una altra Nobel, la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, reinventa convertint els seus centenars d’entrevistats en un cor grec–, però hi ha alguns avencs profunds als quals només pot arribar la sonda de la ficció. La literatura permet explorar i aprofundir allò que, al món real, apareix amagat o amb prou feines dibuixat o intuït. Això volíem dir.