“Té algun lloc on enterrar-lo o ho fem nosaltres?”. El silenci horroritzat que va seguir a aquesta pregunta d’un petit constructor cridat a canviar un sostre cobert amb plaques d’amiant no el va desanimar. Tampoc no va entendre que s’intentés fer-li veure el perill de la seva proposta o que fos il·legal. Només va afegir: “Doncs llavors sortirà més car!”.
Fins a la prohibició total el 2001, el fibrociment va ser el súmmum: barat, flexible, bon aïllant... ho tenia tot. A casa vam arribar a tenir-ne un parell de jardineres. Sostres i coberts, dipòsits d’aigua, canonades, terres, decoració... Des dels anys trenta del segle passat ja se’n coneixia la perillositat, però la fabricació i instal·lació va continuar i encara es posa en molts països. Les seves fibres, sobretot quan es trenquen, provoquen un munt de malalties, amb el càncer de pulmó al capdavant.
A Catalunya es creu que queda per retirar un milió de tones de fibrociment
Ja prohibit a la UE, per retirar-lo cal seguir uns protocols molt estrictes realitzats per empreses i operaris especialitzats i protegits. Amb l’èxit que descriu l’anècdota inicial. La cosa canvia a les escoles, on pares preocupats exigeixen a les administracions la retirada de les velles plaques d’amiant que sovint envolten els patis i zones de joc. Els resultats, com tot relacionat amb la burocràcia, són lents, ineficaços o directament nuls. Recordo una conversa amb una família molt implicada en un d’aquests processos i el moment en què vam buscar casa seva a Google Maps, visió satel·lit, i van contemplar horroritzats com la terrasseta del seu pis estava amenaçada per cobertes d’amiant dels edificis veïns. No en va a Catalunya es creu que queda per retirar... un milió de tones. Xifra que va acompanyada dels vora cinc mil morts que encara provoca a l’any, sobretot entre els treballadors. La magnitud del que queda per fer ho mostra el fet que els ajuts de la Generalitat de l’any passat van arribar a només 541 sol·licitants (i això que es va ampliar el pressupost final).
Lee tambiénSols en multitud
Tot això rumiava jo ahir mentre mirava des del balcó com els nous propietaris d’una vella nau industrial que té tot el sostre d’asbest cobert amb tela asfàltica la pintaven de blanc amb alegria i despreocupació.