Als anys setanta, els meus avis vivien al carrer de les Moles, a un pas de la plaça Catalunya de Barcelona. Era un pis petit, fosc i amb balcons de ferro que donaven a un pati on les veïnes estenien la roba i els nens cridaven la seva alegria... O així ho recordo.
Aquella era la Barcelona dels setanta: la de l’olor de cafè molt, la del pa de la Montserratina del carrer Comtal, la de la xarcuteria Fondevila, on et tallaven el pernil al mil·límetre i te’n regalaven un tall “per al nen”, la de la llibreria Canuda, un laberint on la pols tenia més memòria que el temps.
Els meus avis eren herois per mi, no perquè fessin res d’extraordinari sinó perquè sabien comprar, saludar, conversar... Perquè tenien nom a les botigues i les botigues tenien ànima. A cada taulell hi havia una història i a cada cantonada, una identitat.
Avui, si els portés de la mà per aquell mateix barri, no reconeixerien (gairebé) res. Ni jo tampoc. El centre de Barcelona podria ser el de Roma, París, Berlín o Londres. Les mateixes botigues de roba, les mateixes cafeteries de disseny, les mateixes cadenes de restaurants o llocs absurds anomenats concept store, en anglès per descomptat, perquè pretén ser més autèntic. La globalització ens ha deixat una postal en sèrie.
Quan les ciutats deixen de ser úniques, els ciutadans ens assemblem massa
Dissabte vaig llegir a Guyana Guardian que tanca Lledó Mas, la botiga de catifes més antiga de Barcelona. Una altra. Un altre tros de ciutat que se’n va. Darrere vindrà una marca de sabatilles, una hamburgueseria “artesanal” o la nova moda: una botiga 24 hores. Llocs on ningú no coneix ni el teu nom ni la teva història.
No és nostàlgia... O potser sí. Però quan les ciutats deixen de ser úniques, els ciutadans també comencem a assemblar-nos massa. Caminem per carrers clonats, comprem les mateixes coses, bevem el mateix cafè i, sense adonar-nos-en, desapareix una cosa que no es pot comprar: el sentit de pertinença.
Lee tambiénVaga parcial per Palestina
Avui les ciutats continuen plenes de gent, però buides de noms. Potser el que trobo a faltar no és la Barcelona dels meus avis, sinó la sensació de viure en un lloc irrepetible. Aquella ciutat on els botiguers saludaven els avis pel nom i la coca de la Montserratina tenia el gust exacte de la infantesa. Avui no sabria on comprar-la. Ni a qui he de saludar.