Jo vaig tenir un somni
LA MIRADA PORTUGUESA
Jo vaig tenir un somni: que una dona negra, intel·ligent i preparada era presidenta dels Estats Units i obria nous horitzons al món. No va passar. Jo vaig tenir un somni: que, assetjada per una sèrie d’escàndols, l’extrema dreta portuguesa es desinflava en les eleccions generals del 18 de maig passat. Chega (Prou), el partit d’aquest corrent, va quedar segon, amb el 23% dels vots i 60 escons, superant els socialistes. Jo tinc un somni: les àmplies manifestacions que han recorregut els carrers de tantes ciutats europees, defensant els palestins, semblen afirmar la potència d’una mentalitat diferent, més humanista. Però, en aquest moment, sé que, si poséssim les urnes, sortiria una altra cosa.
He baixat de Rocinante; he parlat amb joves; la meva feina m’ha portat a França, on hi ha una cadena informativa de televisió, CNews, que canta les idees de la nova dreta a tota hora. I els porto notícies que no semblen bones, però són reals. La nova dreta no és una forma d’ignorància (encara que hi ha molta ignorància, com a l’esquerra, per cert); no és el resultat de la manipulació de les noves xarxes informatives (encara que aquestes xarxes siguin utilitzades sense escrúpols per aquesta tendència política); ja no és senzillament un vot de protesta, sinó una visió del món occidental i una forma d’esperança.
“Fins aquí hem arribat, amic Magalhães”, em comentaran molts lectors. I jo els demano una mica de paciència: escanegem el votant fatxa, per veure què hi ha dins. Durant els inicis d’aquest segle, ell va estar al nostre costat, observant com Occident es deixava portar per una globalització que no ens va beneficiar, defensada, però, pels nostres governants. Va estar al nostre costat quan els desfalcs planetaris del 2008 els van pagar les persones, a través dels estats, per salvar molts bancs. És probable que alguns d’aquests votants s’asseguessin a la Puerta del Sol, cap a l’any 2011, protestant des de l’esquerra.
Però hi ha hagut un fet que ho ha canviat tot. Els països occidentals, debilitats per la globalització i estafats pels diners bruts, van descobrir que gairebé ningú no s’havia preocupat d’assegurar la renovació demogràfica. S’havia lluitat per moltes coses en el terreny de la sexualitat, però no per aquesta cosa, potser la més evident. Després del forat de les hipoteques, hi havia una bretxa en la població, coneguda líricament com a “hivern demogràfic”. Quina era la solució segons els polítics de l’establishment? Importació massiva de migrants. I va ser en aquell moment que l’actual votant fatxa es va adonar que, ja fa molt de temps, li estaven fent miques el seu país. I va ser ell que va dir aquesta vegada: “Fins aquí hem arribat, partits tradicionals que acostumo a votar”.
De fet, els polítics progressistes, de centre i conservadors no han previst el mal que el món global ha fet a les classes mitjanes europees; no han comprès que la renovació demogràfica és vital i que les migracions descontrolades tenen conseqüències de tota mena; no han captat que les regles del món islàmic, la cèlebre xaria, són diferents de les nostres i tendeixen a crear si- tuacions de tensió. No han entès aquestes coses i d’altres.
El vot a l’extrema dreta no es mourà d’allí mentre no s’atenguin els greus problemes reals
I ara vegem tot el que hi ha de molt negatiu en aquesta nova dreta: hi regna un frenesí obsessiu, que es retroalimenta als mitjans que propaguen les seves idees, una obsessió que instal·la en les persones un bel·licisme capaç de tot; deshumanitzen els rivals, als quals tendeixen a veure com pures manifestacions del mal; per ells, el que ha passat a la franja de Gaza és comprensible: es tractava de la supervivència d’Israel; encara que defensen les arrels judeocristianes d’ Occident, no se situen, de cap manera, en la dimensió més amant, més suau dels Evangelis, la qual cosa els transforma en creients inquietants, amb trets de fonamentalisme. Finalment, connecten amb algunes de les dimensions més negres del passat de cadascun dels països en què s’afirmen, i en aquest sentit alguna cosa tenen d’un poltergeist dels fantasmes més sinistres de la història. No és poca ombra la que porta la nova dreta.
Al segle passat, un discutia amb un nebot comunista; avui es debat amb un nebot fatxa. El nebot comunista d’altres temps proclamava miratges com la “dictadura del proletariat” o “la societat sense classes” i, de vegades, es ficava en embolics sagnants abominables com les Brigades Roges. Però els països de l’Europa occidental van captar el desig de més justícia social que bategava en aquelles tendències i es van crear condicions de vida dignes per a la classe treballadora, sense que ningú acusés els governs que ho feien d’emmarcar-se en un ideari marxista.
Ara, cal actuar d’una manera semblant: malgrat els disbarats que proclama la nova dreta, enclou una preocupació genuïna pel destí d’ Occident i un desig de superar una gran falta de lucidesa que ha marcat aquestes últimes dècades. Per això, la nova dreta continua creixent. I aquest vot no es mourà d’allí mentre no s’atenguin els problemes que les persones senten a la pell de la seva vida quotidiana.
El somni que em queda és que els partits tradicionals facin autocrítica, no només en temes evidents com la corrupció, sinó pel que fa a la creació d’una visió lúcida, honrada d’ Occident. Només això anirà desinflant, a poc a poc, l’extrema dreta, perquè la seva veritable força rau en la nostra incapacitat de donar resposta a greus problemes reals que són aquí.