Per a què debatre
“Mala cosa és debatre, si no és amb un savi”, escriu al segle I a.C. Publili Sirus, un escriptor romà que hauria arrasat ara a les xarxes amb les seves sentències i màximes morals. Aquesta màxima concentra una crítica a debatre amb l’única finalitat de vèncer l’oponent, tant se val la veritat de l’argument. L’autor llatí (nascut a Síria, d’aquí el seu nom) valora la recerca sincera de la saviesa i desconfia dels que fan servir l’oratòria només per impressionar.
Dos mil anys després, moltes vegades continuem sense trobar el savi, però de debatre, debatem. Hi ha qui ho fa per costum. D’altres, per esport. Alguns, per instint: com si debatre fos una manera de respirar. Tant és el tema: el VAR, o si la truita de patates ha de dur ceba o no. N’hi ha que no escolten, no dubten, no cedeixen. Només volen tenir raó. O millor: que tu no en tinguis.
Schopenhauer els coneixia bé. A L’art de tenir raó, al segle XIX no ensenya a pensar millor, sinó a semblar més llest. A recórrer a l’enginy més que a la lògica, i a l’efecte més que a l’argument. El text és una col·lecció d’estratagemes, trenta-vuit en total, que funcionen com un manual de defensa dialèctica... o d’atac premeditat. Ho va dir sense rubor: la discussió busca la victòria. Ho va fer amb intenció irònica, esclar.
Ja va declarar la portaveu del Govern central, Pilar Alegría: “És una pèrdua de temps presentar els pressupostos sense suports”
Pedro Sánchez hauria de llegir el llibre de Schopenhauer perquè fa seva la idea que val més no debatre i ni tan sols intenta tenir raó. Només així s’explica que no presenti des de fa tres anys la llei més important, la llei de pressupostos. Els últims comptes aprovats es van presentar el 6 d’octubre del 2022, i el president deu pensar: “Només fa tres anys, no sé per què a alguns els sembla tan greu”. “Que els pressupostos siguin d’una altra legislatura i d’una altra realitat social i política rai”, es deu dir internament. Ja va declarar la portaveu del Govern central, Pilar Alegría: “És una pèrdua de temps presentar els pressupostos sense suports”.
Debatre interromp l’agenda, complica el missatge, genera titulars imprevisibles. Escoltar l’altre? Respondre amb arguments? I si algú canvia d’opinió? Quin perill! Per això és molt més pràctic substituir el debat per la declaració, la rèplica pel tuit, la confrontació pel relat. Menys desgast. Més eficàcia.
I és que, per a què debatre, si pots decretar. Per a què sotmetre’s a la paraula, si pots viure per sobre d’ella. A més, debatre els pressupostos generals de l’Estat és cosa pròpia de la democràcia.