Veiem un mestre envoltat dels seus alumnes. És un relleu funerari romà del segle II d.C. El nen de la dreta porta a la mà el que avui en diríem una tablet, fa mil vuit-cents anys se’n deia tabella : una taula de fusta recoberta de cera sobre la qual escrivien, esborraven, i tornaven a escriure. D’aquí ve la nostra paraula tauleta.
La gran innovació del segle XXI... ja l’havien inventat els romans, encara que, això sí, la seva bateria era millor que l’actual, era infinita.
Recordo això a propòsit de l’inici de curs aquesta setmana, marcat per la molt encertada retirada dels dispositius digitals en infantil i primària a les escoles de diverses comunitats autònomes (amb Catalunya, Madrid i Galícia al capdavant), per frenar la dependència tecnològica i millorar el rendiment acadèmic dels alumnes.
L’escola ha de ser un espai lliure de la dictadura digital. Estic molt a favor del món digital, faltaria més, però l’educació a través d’una pantalla no és educació. És absolutament revelador que els alts directius de Silicon Valley –els que fabriquen el nostre present hiperconnectat– enviïn els fills a escoles on es llegeix un llibre, s’escriu a mà i, sobretot, on es té al costat un mestre de carn i ossos.
Steve Jobs veia l'escola del futur amb pantalles, però hi va afegir: “Canviaria, si pogués, tota la tecnologia per una tarda amb Sòcrates”
El 2001 Newsweek va preguntar a grans experts en tecnologia i educació com seria l’escola del futur. Tots la imaginaven i desitjaven! plena de pantalles i dispositius digitals. Steve Jobs, el cofundador d’Apple, també la veia amb pantalles, però va afegir aquesta frase memorable: “Canviaria, si pogués, tota la tecnologia per una tarda amb Sòcrates”.
Steve Jobs, que havia revolucionat el món amb el Macintosh –després arribarien l’iPhone i l’iPad– reivindicava, precisament ell, el fet que cap pantalla no substitueix el valor del mestre i del diàleg socràtic: l’art d’ensenyar a pensar i a fer-se preguntes. La clau de l’educació no són els dispositius, són els mestres. Sempre ho han estat, sempre ho seran. Com el mestre de Camus, Louis Germain. Com Gregorio Luri.
Lee tambiénEl bon ànim
Al final, després de tantes pantalles, aplicacions i algoritmes, ens adonem per fi que la millor innovació a l’escola, que el més progressista –que no falti la paraula progressista – continua sent un alumne amb paper, llapis i goma d’esborrar, i un bon mestre amb pissarra i guix. Que antic. Que revolucionari. Una tarda amb Sòcrates.