Ara que les guerres són tan presents, sigui a les pantalles, als diaris o a les converses, sembla que s’hagi convertit en una obligació cívica manifestar una opinió clara i decidida sobre el que està passant als fronts. Llegim i sentim constantment judicis moralitzants inflexibles, severíssims. El món ha entrat en una era despietada, fins i tot cínica, sí, però abunden més que mai els predicadors moralistes i els que no es cansen d’afirmar en públic les seves bones intencions.
Ara bé, ¿què faries tu, ciutadà bondadós, què faria aquell que tot el dia predica pacifisme, què faria jo mateix, que no estic lliure d’exhibicionisme moral, què faríem si un dia fóssim víctimes de la cega brutalitat de la història, què faríem si un membre de la nostra família fos violat, assassinat o torturat en un context de guerra? ¿Continuaríem fidels a les belles idees de fraternitat universal o buscaríem la venjança, abandonaríem la retòrica moralista i travessaríem la línia que separa civilització de barbàrie?
Acabo de llegir una novel·la, Virgil, de Quim Español, publicada per Edicions de 1984, que planteja aquesta mena d’interrogants i els porta al límit en una narració clara i senzilla que, però, no traeix mai ni simplifica la inevitable complexitat del problema moral que planteja. Virgil és, a parer meu, una de les millors novel·les catalanes dels darrers temps perquè fa servir la narració com un laboratori on estudiar els canvis que fem les persones situades en un context tan diabòlic com la guerra. El lector es veu arrossegat a aquest abisme de tal manera que també ell es veu obligat a preguntar-se com respondria en aquell infern.
Quim Español sintetitza amb naturalitat la novel·la d’idees i la novel·la de suspens. El protagonista és la recreació literària d’un personatge real, Virgil Nóvak, un metge jubilat ucraïnès que, a causa de la invasió russa, retorna a l’hospital de Kíiv com a voluntari per operar els ferits de guerra, que no sempre són soldats ucraïnesos, de vegades també són ferits russos. Amant dels seus nets, pacifista, culte, cordial, fraternal, és l’encarnació del que abans se’n deia “una bona persona”, coherent amb les seves idees pacifistes i d’una generositat sense límits.
Què faríem si un membre de la nostra família fos violat, assassinat o torturat?
Com a conseqüència de la seva gran generositat, viu, paradoxalment, una experiència terrible, d’una crueltat extrema (que no revelaré, per respectar l’efecte sorpresa). Aquesta experiència el fa canviar radicalment i l’empeny a viatjar a l’infern de la guerra, malgrat que ni ell mateix entén del tot el seu ofuscament. Travessa d’amagat les línies del front i desemboca en un hospital en un poble ocupat per l’exèrcit rus. Aquesta aventura infernal, que el vincula a les vivències tràgiques d’altres persones, és un viatge iniciàtic a l’horror i el va transformant.
No esperi el lector els xocs d’impacte emocional a què ens ha acostumat el periodisme de trinxeres o el cinema bèl·lic. La guerra és una presència constant en la peripècia dels personatges, però mai de manera escabrosa. L’aventura de Virgil està farcida de petits detalls (com ara el cas d’una nena òrfena que viu amb una àvia malalta i que dispara a l’única persona que les ha ajudat). Detalls que ajuden a penetrar en la tragèdia sense necessitat de banys de sang o de recreacions truculentes.
Lee tambiénOn són les flotilles àrabs?
És sabut que Virgili acompanya Dant en el seu viatge a l’infern. El Virgil de la novel·la acompanya el lector a la fosca més densa. No és un viatge divertit, per descomptat. Tampoc morbós. Tot i que Quim Espanyol no escriu per distreure, la lectura d’aquest llibre és addictiva i frenètica. No pots deixar-lo. Té un ritme que em resisteixo a qualificar de trepidant perquè aquest adjectiu es fa servir per a pel·lícules d’acció. Un ritme frenètic. Pur suspens. Què vol fer? Què li passarà? Seguint l’obsessiva peripècia de Virgil, el lector fa un viatge moral que, inevitablement, el farà pensar a fons.
El final de la novel·la, del tot ambigu, gens moralista, confirma que aquesta novel·la era absolutament necessària en els nostres debats, ja que estem dominats per les creences i sentiments moralistes, que no són conseqüència de la reflexió moral, sinó de la irrefrenable tendència a qualificar com a “bons” els que pensen com nosaltres, i com a “dolents” els que pensen diferent.