Conversava amb el Carlos, un taxista amic a Madrid, a qui vaig conèixer fa anys i amb qui viatjo sempre. Quan ens trobem, comentem les coses que veiem i pensem. En aquesta última ocasió em deia que veia una crispació creixent a les cares de les persones, palpable en com actuen, com parlen i la manera de sentir.
Em relatava una anècdota terrible que ho il·lustra: una passatgera sulfurada va pujar al taxi. El motiu de la ràbia, extraordinària, era el que ella considerava un despropòsit d’una administració pública. Quan el meu amic taxista –per cert, un espanyol que va viure molt de temps a Veneçuela i va tornar a Espanya– anava conduint, va xocar molt lleument amb un altre cotxe, sense tenir-ne la culpa el taxista. Quan l’altre conductor, un noi jove, increpava el Carlos –un home gran, amb barba, amable i gest serè–, va arribar a cridar-li coses molt fora de lloc. De cop, la passatgera va baixar i va sacsejar el conductor que insultava el meu amic amb tanta convicció i solvència que la batussa es va acabar aviat.
Està clar que estem crispats, moltíssim. Tots els cursos que se’ns ofereixen per tot arreu per aprendre a respirar ens manifesten la dimensió del caos quotidià. Buda respira amb ulls (semi)tancats. Per navegar més bé, toca anar-nos polint per aprendre constantment com viure i conviure. Hem d’assumir sense embuts que la vida és dura i, alhora, no hem de caure ni en el cinisme ni en la ingenuïtat.
Per navegar més bé, toca anar-nos polint per aprendre constantment com viure i conviure
Hi ha regals: les invitacions a reconèixer la possibilitat, fins i tot la necessitat, de la recerca d’alguna forma d’equilibri en l’intent d’aconseguir una grandesa, amable i assequible, que sigui de mida humana. Aplicar coses tan simples com veure, entendre, conversar, escoltar i, com a resultat, aprendre. Potser hauríem d’assumir que la grandesa és no viure en la pressió constant de voler ser un número u. Com recorda la magistral ranxera El rey, de José Alfredo Jiménez, “después me dijo un arriero / Que no hay que llegar primero / Pero hay que saber llegar”.
Lee tambiénDonar sense esperar
Saber arribar és important. Saber on es va i per què. I com hi volem arribar. Hi ha una frase que s’atribueix a Coco Chanel (de la qual hi ha tota mena de versions i atribuïda a altres autors possibles) que diu que “es triomfa amb el que no s’aprèn”. No sé si és així de cert, però confesso que em resulta molt estimulant pensar que molt del que val la pena en la vida moltes vegades no és après. O potser s’ha après de manera tan subtil –en el teixit de la construcció d’un ésser humà: parlem de família i educació– que el que s’ha après és invisible.