Llegeixo al FT Weekend d’aquest mes una carta, magnífica, titulada “Un donant irlandès de ronyó aprèn a estimar els anglesos”. El dublinès Chris Fitzpatrick explica que fa anys va donar un ronyó a Belfast (perquè en aquell moment les donacions no dirigides i altruistes no estaven disponibles a Irlanda), “a un receptor anònim, que més tard vaig descobrir que era londinenc”. El donant fins i tot va arribar a escriure un poema que comença amb “hi ha una part de mi que serà per sempre d’Anglaterra”. Fitzpatrick es va adonar que, més enllà d’una part de la seva anatomia trasplantada, hi ha una part de la seva realitat que és britànica. Una part cultural. Fortíssima. I enumera coses –delicioses per a ell– com la música popular o el seu amor pel Manchester United.
Fitzpatrick és tan extraordinari que conclou que “sigui el que sigui el que ofereixi el futur, avenir-nos amb els nostres veïns i adonar-nos que tenim tant una identitat nacional com una identitat comuna compartida és per mi molt més important que l’existència de la frontera o un referèndum sobre la unificació irlandesa”.
Penso que aquest text d’opinió que escric no parla, ara, ni d’anatomia ni de geografia humana o política. Del que aquí estem parlant és d’allò que ens uneix. Unió en la dispersió. Harmonia en lloc de confrontació. Congregar en lloc de dispersar. Aprendre en lloc d’embrutir. Entendre per avançar. Acceptar per conviure.
Cada bon llibre que llegeixo em dona un òrgan del seu autor o autora i em fa, al llegir-lo, una persona que s’obre a altres cultures
Ara que una part del món s’entossudeix a practicar, sempre amb renovada ferocitat, l’intentar apartar-nos, cada vegada més, els uns dels altres, cal defensar allò comú. És el moment de donar òrgans, no només físics.
La cultura ens permet lliurar una cosa que és essencial i aquesta entrega no empobreix qui la dona. Celebrar les coses bones i admirables que tinguin “els altres” és una manera d’admirar. Buscar amb mirada neta allò que puguem incorporar i fer-ho nostre; el que ens ve regalat pels altres. Descobrir.
Lee tambiénSolitud
Cada bon llibre que llegeixo em dona un òrgan del seu autor o autora i em fa, al llegir-lo, una persona que s’obre a altres cultures. Em passa amb la música, amb el cinema, amb el teatre i amb les converses. Em passa amb la pintura. És impossible no estimar Itàlia i la pintura de Rafael. I tota la duresa de la realitat no podrà esborrar mai la grandesa i la bondat de llegir Txékhov. Acabo de llegir El mag del Kremlin i estic fascinat, perquè entenc una mica millor l’incomprensible.
Llegir i –en sentit físic o figurat– donar òrgans. Obrir portes i no tancar-les al nostre pas. Així hauria de ser viure: donar sense esperar. Rebre agraint.